dimarts, 6 de novembre de 2012

La pedrera de Campanyà i el monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Aquest edifici és el monestir romànic de Sant Cugat del Vallès, una joia arquitectònica de categoria. I jo afegiria, amb interès geològic.
Situat en un punt elevat al centre del poble, sense cap construcció que li faci ombra, el to dels seus murs va canviant amb llum del dia, el pas de els estacions i la meteorologia: blanc trencat, groc, gris, rosat... Un bon tema pels fotògrafs que els agrada captar les subtileses de la llum.
Els orígens del monestir se situen en el s. IX quan es va unir una petita església visigòtica del s. V amb una fortificació annexa. El que resta de l’edifici visigòtic, tal com es pot veure en aquesta imatge,  està fet de blocs i cairells de materials paleozoics (pedra foguera, esquist…). Són materials de factura basta, fàcils de trobar en l’entorn immediat, en terrasses i esbadregalls procedents de la propera Collserola.
Però, si sense cap més dada, als geòlegs us pregunto de que us penseu de què està fet l’edifici medieval, probablement, em respondreu que de roca calcària. I anem bé. Però ara se’ns plantegen dues preguntes: calcaria quina i d’on? Per que a la plana vallesana, d’argila i grava, la que vulguis, però de calcàries...
Si ens acostem una mica veurem que són carreus de lumaquel·la, alguns cops amb aportacions terrígenes, constituïts per ostrèids, gasteròpodes, equinoderms... És un tipus de roca amb les mateixes característiques que les del miocè marí que om pot trobar al Camp de Tarragona -com a la pedrera del Mèdol- o al Penedès. Sorprès per l’abundància de fòssils, li vaig comentar a l’Heracli Astudillo, un expert en etnopaleontologia. Al moment en va fer arribar una fitxa del catàleg del patrimoni de Sant Cugat : ”Jaciment arqueològic de la pedrera de Campanyà”. 
Secció d'un equinoderm.
Lumaquel·la formada bàsicament per ostreids.
Alguns carreus contenene una fracció terrígena molt important, amb cairells perforats. Corresponen a un ambient deposicional costaner.
Segons aquesta fitxa, literalment, “En el turó de Campanyà apareix una capa de roca fossil·lífera (lumaquel·la) coneguda localment com pedra de Campanyà o pedra del Monestir que va començar a ser explotada [...] pels romans en la construcció del castrum del segle IV. És difícil determinar on es troba el tall de l’antiga explotació. Tot sembla indicar que es tracta del marge que es troba sota l’ermita, en el vessant que dóna cara a Can Canyameres. En el camí que voreja l’esmentat marge encara es poden observar diversos afloraments en el sòl del mateix. La vegetació que cobreix el marge impedeix de veure la seva composició i estratigrafia”.
En un altre apartat de la fitxa diu. “Ha constituït la pedrera més tradicional de Sant Cugat, fins el punt que la roca lumaquel·la es coneix com a pedra de Campanyà. Aparentment, la pedra de la muralla romana del subsòl del Monestir procedeix d’aquesta cantera, així com la del propi Monestir i la del Pont de Can Vernet. També la de l’església parroquial de Sant Pere d’Octavià. La seva explotació encara està documentada en el segle XIX”.
I a la que he pogut, he anat a treure el cap en aquest interessant indret, ben acompanyat pel l’àmic Jose i tres petits naturalistes. El turó de Campanyà (un turonet de fet), enmig de vials i urbanitzacions, està coronat per l’ermita de Sant Miquel de Campanyà (també feta amb carreus de lumaquel:la). A l’entorn de l’ermita hi ha un petit escarpament artificial, que no supera el metre i que es correspon exactament amb la descripció de la fitxa.
Panoràmica general de l'aflorament amb l'ermita al seu cim.
La vegetació cobreix gran part de l'aflorament, però tant davant la porta d'entrada com al sector nord es possible observar la roca.
Per les característiques de la roca probablement es tracti de materials coetanis a altres de similars que afloren puntualment en alguns indrets de la zona centre-sud del Vallès Occidental, com al castell de Cerdanyola o a can Balasc, a Rubí.
Però atenció, hi ha una altra dada important: existeix una altra pedrera de Can Campanyà a Castellbisbal, al costat del mas del mateix nom, de la que aparenment s’extreia el mateix tipus de material (caldria fer una visita in situ) i que també s’utilitza des de l’època romana per a la construcció del Pont del Diable, per exemple. Al segle XVI està documentada l’extracció de pedra per a la construcció de l’actual temple parroquial, i fins a principis del segle XX, encara es treia material per als murs de moltes de les cases de Castellbisbal. De nou l'amic Heracli apunta tres hipòtesis:
Potser el cognom Campanyà era molt freqüent per tota aquesta zona, fa un parell o tres de segles?
…o el tal Campanyà comprava terres, en diferents municipis, en llocs on pogués explotar pedreres? 
.....o el teme campanyà té una etimologia que pot tenir a veure amb la qualita de la roca?
Vinga, qui s'anima a investigar-ho!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

I on es troba aquesta ermita de Sant Miquel de Campanyà?

Luis Alvarez ha dit...

Darrera a zona d'equipaments i empreses que hi ha despres de la rotonda direccio a Rubi ma dreta....