Jaciments d'icnites de dinosaure de Fumanya Sud (II) i Fumanya Nord (Berguedà)

L’estiu del 2010 vaig estar a Fumanya 20 anys després de la meva primera visita. Va ser bastant breu i us en vaig fer una ressenya més històrica i personal que científica, però que crec que és una de les més rodones d’aquest bloc i que us recomano de llegir. L’estiu d’enguany vaig tornar-hi acompanyat amb la meva família i la del meu bon amic Manel, i m’hi vaig poder recrear més, amb qual cosa ara us en puc fer un article més útil i pràctic.
Arribar a Fumanya no té pèrdua: al km 107,5 de la carretera C-16 de Berga a Bagà, hi ha un trencall a l'esquerra cap a Sant Corneli i Fígols, per la BV-4025. Passades aquestes dues poblacions, cap el km 10 trobareu el  llogarret dispers de Fumanya. El jaciment de Fumanya Sud està ben indicat i hi ha una zona d'aparcament. Davant dels vostres ulls s'obre un mural calcari tatxonat de milers d'icnites de dinosaure. És un jaciment orientat a llevant i depèn de l'hora del dia, la percepció de les petjades queda "menjada" pel sol i us podeu decepcionar. És millor quan la llum hi arriba amb una mica d'angle lateral i l'ombra dels clotets de cada empremta marca més bé el seu perfil.
Els materials que s'explotaven en l'antiga mina a cel obert formaven part del que clàssicament s'anomena "garumnià gris" (l'altre és el vermell, que es veu molt bé als marges de la carretera arribant a Fumanya). Dins d'aquest garumnià gris hi ha uns nivells de calcàries margoses coneguts en l'argot miner com a "cementos", que són els que contenen les petjades de dinosaure. A part de les calcàries margoses, hi ha una alternança de calcàries lacustres, pelites i carbons (lignits) que es van dipositar en condicions reductores, en un ambient de maresma supra-mareal. La presència de caròfites també apunta la incursió d'aigües salobres. Per cert, el garumnià (terme a eradicar per molts geòlegs, però que es manté viu) fa referència a unes fàcies a cavall del cretaci superior i el paleocè, és a dir, en l'època que els dinosaures s'extingiren. 
Fumanya Sud
Us proposo en aquest punt, fer tres recorreguts segons l'esquema adjunt:

Recorreguts: 1. El garumnià gris. 2. Les petjades. 3. Les grézes litées.

Recorregut 1
Podeu reconèixer els materials del garumnià gris en la petita elevació que va quedar sense explotar al fons a la dreta. La base de l'aflorament està a l'esquerra (com indiquen els motllos de les petjades). Aneu-hi a afer un cop d'ull.

Al fons a la dreta de l’antiga mina hi ha una zona que no va ser explotada i que permet observar els materials que formen el garumnià gris: A) lignits, B) pelites ocres, C) pelites rogenques, D) pelites negres i E) margocalcàries.

A continuació podeu mirar com és cada material:

A) Lignis. Trobem lignits de qualitats molt diverses: dels bruns als negres i brillants. Alguns trams contenen gran quantitat de closques de mol·luscs d'aigua dolça. És fàcil trobar closques de bibalbs en posició de vida i les dues valves unides, com en la imatge.

B) Pelites ocres, dipositades en llacunes de sedimentació molt tranquil·la en condicions reductores. 

C) Pelites vermelloses, caracteritzades per la presència de filonets de guix. Deposició en ambient oxidant.

D) Pelites negres, color originat per l'alt contingut en matèria orgànica en una ambient anòxic. 

E) Margocalcàries, calcàries margoses o calcàries micrítiques... o com li vulgueu dir: la mare de totes petjades de dinosaure que es fan i es desfan! Mirem-les d'aprop:

Es tracta d'una roca carbonatada amb caròfits que presenta una laminació creuada de baix angle. També es troba alguna resta vegetal limonititzada (fitxeu-vos a sobre la lupa), ostracodes i alguna arrel horitzontal. Sobre aquest material dipositat en un plana fangosa amb influència marina, ramats de dinosaures es passejaren fa milions d'anys deixant marcats els seus peuets. Si ho penses bé mareja: és la màgia de la realitat.
   

Recorregut 2
Ara desfem camí i arrepleguem la pista que puja fins dalt del turó i ens anem delint amb les petjades.

Compareu la mida de les icnites amb els mamífers que baixen pels fons: n'hi cabria un de sencer (ajupit). La majoria de rastres pertanyen a dinosaures sauròpodes. 

Detall d'una petjada sauròpoda. Observeu la corona de fang que desplaçà el peu a l'enfonsar-se en el sediment.

Petjada de sauròpode en la que s'aprecien les ungles (model peu d'elefant).

Aquí es poden observar algunes petjades tridàctiles de dinosaures preferentment bípedes. La inferior central, amb els dits de contorns arrodonits (tipus fulla de figuera) és el peu d'un hadrosaure, mentre que la rodoneta de davant, és d'una mà. La central, amb les ungles marcades, és d'un carnívor teròpode.

Un petit sector de Fumanya Sud queda darrera del turó fins on hem ascendit. També conserva bons rastres.

Visió panoràmica de Fumanya sud.

Recorregut 3
Una cosa que no té res a veure amb els dinosaures però que l’explotació ha deixat al descobert, és el magnífic tall de dipòsits de talús el que corona com una barret. En sentit ampli, els dipòsits de talús o col·luvions corresponen a acumulacions de detritus o rebles, originats per processos de fragmentació i dipositats a poca distància de l’àrea font per processos gravitacionals; però depèn del clima també pot ajudar a bellugar-los la solifluxió, l’escorrentia superficial, etc. 

Bàsicament es classifiquen segons si tenen un aspecte caòtic o bé s’alternen detritus rics i pobres en fins (grèzes litées), com és el cas. Les grèzes litées  entapissen de manera paral·lela les vessants i tenen una aparença estratificada.  La seva formació té dues etapes: la primera de deposició, que involucra la formació dels cairells per gelifracció i el seu posterior transport, preferentment per esllavissades o caiguda lliure; i la segona de remobilització de fins per fusió nival, en un procés de rentat.

Camí de baixada un altre cop cap a la carretera trobareu alguns grans bloc despresos de la visera que permeten una observació insitu. Podeu veure que la roca està formada per cairells calcaris, granosuportats, sense gairebé matriu, però sobretot el que crida més l’atenció és la crosta de carbonat de calci que entapissa el porus i uneix els cairells, i que li confereix un aspecte peculiar, con de petites concrecions i estalagmites.

Fumanya Nord

Fumanya Sud és el jaciment més retratat i espectacular, però l’explotació de carbons rodejava de manera discontínua tota la vessant de llevant de la Serra d'Ensija, fins el Coll de Pradell, al llarg de gairebé 6 km: Fumanya Nord, Mina Tumí, Mina de l’Esquirol... i en totes hi ha coses per veure. La pista minera que les comunicava ara està asfaltada i permet visitar-les totes, fins hi tot virtualment: us aconsello que si no hi podeu anar, li feu una volteta amb l’Sreet View.

O encara millor fira’t unes ulleres d’aquelles amb un vidre vermell i l’altre blau (o te les fas amb cel·lofana), clica la imatge amb el botó dret del ratolí i activa 3D mode on. Guau!

A uns 500 m trobaràs Fumanya Nord, un jaciment més petit i amb menys petjades però també força interessant. Conté unes mil icnites, i entre elles s’han identificat un mínim de 5-6 rastres de sauròpodes  com el que molt nítidament destaca en l’angle superior esquerra de l’explotació. 

Fumanya Nord

Ull: no tost els clots són petjades. Aquestes marques són d'origen tractiu.

Com anècdota final us diré que estava explicant el jaciment als meus amics quan una parella es va atansar discretament posant la orella: -ei, no us talleu, ja podeu venir a escoltar-, vaig dir- En acabar va dir que el tema de la geologia l'havien trobat molt interessant i que si havia vist el programa del Quequicom “Montserrat s'enfonsa” on on paio sortia explicant lo del delta amb una regadora.... i en això que el tio se'm queda mirant una mica flipat... cony!, si ets tu! Visca les reposicions!

Les gúbies del Parrissal (Matarranya)

Lo de les gúbies és una excusa per parlar sobretot d'una altra cosa. Tinc la sort de treballar amb la Montse, una Tortosina enamorada de la seva petita pàtria ebrenca. Gràcies a ella he pogut aconseguir un exemplar del llibre Roques del Port, publicat pel Grup de Recerca Científica “Terres de l'Ebre”. No us deixeu enganyar pel títol, doncs no és una guia d'identificació petrològica com podria ser una guia d'ocells dels Ports, per exemple, sinó un autèntic manual de geologia regional, al nivell de guies com Menorca, el naixement d'una illa.

La geologia té la mala sort de ser poc coneguda pel gran públic i això obliga sovint, a que les guies divulgatives han de dedicar part dels seu contingut a posar en antecedents els seus lectors. En aquest cas, Álvaro Arasa Tuliesa dedica gairebé mig llibre a explicar els fonaments bàsics dels principals conceptes geològics que seran necessaris per entendre l'altra meitat: petrologia, estratigrafia, sedimentologia i tectònica. Pels iniciats ens pot sembrar sobrer, però valoro que sigui un resum molt encertat, i sobretot, rigorós i actualitzat. Ja m'agradaria a mi que molts dels llibres de Ciències de la Terra de batxillerat tinguessin la meitat de rigor.

La altra meitat repassa, en primer lloc, la història geològica del Port, i la segona, la seva hidrogeologia. Tot està molt ben explicat i il·lustrat, però sobretot vull destacar l'encert didàctic que suposen blocs diagrames dels paisatges corresponents a cada període. Només amb això, i millorant el grafisme, tindríem una eina de divulgació senzilla, breu i molt eficaç de cara entendre què va passar en aquell racó de país al llarg dels milions d'anys.

La seva lectura em va fer venir enyorança de la darrera vegada que vaig visitar aquell país, ja deu fer potser 6 o 7 anys, i vaig anar a remenar les fotos que vaig fer, no gaire bones, però que be valdrien per explicar alguna cosa xula com les Gúbies del Parrissal. Una gúbia és un enformador amb la fulla semicircular, i ben bé, a l'indret del Parrissal, cap la capçalera del riu Matarranya hi ha un rascler generat sobre un sistema de diàclasis profundes en malla que ha generat un paisatge molt agrest de pinacles calcaris i profundes i estretes barrancades.

Pera cedir-hi heu d'arribar-vos fins al poblet de Beseit, a la Matarranya, a pocs quilòmetres de Vall-de-Roures. Des del poble poble mateix surt una pista perfectament indicada, paral·lela al riu que dóna nom a la comarca.

De camí cap a l'àrea d'esplai del Parrissat ens trobem amb curiositats com aquesta: una diàclasi amenaçadora partint un petit túnel.

Al final de la pista hi ha una àrea de lleure i d'aquí surt un corriol arran de riu que el salvant a base de guals i palanques. Tot el recorregut és de gran bellesa, ple de gorgs per fer una remullada l'estiu. Una mica abans d'arribar a la “frontera” amb el principat, trobem les gúbies a banda i banda. I finalment, en riu s'encanona en un engorjat estretíssim, el pas de l'Aüt, rera el quan ja estem al Montsià.

El Matarranya del camí cap el Parrissal. Porteu banyador i toballola!

Ja s'albiren aquestes ganivetes de pedra.

Guapo, eh!

Gúbies!

Els conglomerats de la base del Buntsandstein a Sant Pere Sacama (Baix Llobregat)

L'ermita de Sant Pere Sacama és un indret molt popular entre la gent d'Olesa i rodalia. I quan funcionava el baixador de l'estació de la RENFE (a 4 km del poble), fins a començament de la dècada de 1990, també era un paratge molt freqüentat per esplais i escoltes de camí cap la creu de Saba o l'ermita de Sant Salvador de les Espases. Avui, aquests terrenys formen part de l'Espai Natura Puig Ventós propietat de CatalunyaCaixa via l'extinta Fundació Territori i Paisatge.
L'ermita de Sant Pere Sacama era l'antiga capella del castell de Sacama, conegut des del 963. Del castell en queda poca cosa però la capella està en perfecte estat. De fet, l'entorn està ple de restes arqueològiques d'èpoques diverses com bé podeu llegir en aquest apunt de la Viquipèdia o en aquest extens article de la revista Lambart.

L'ermita en la proa d'un vaixell conglomeràtic. El castell ocupava el sector de l'esquerra. Al fons, el Puig Ventós coronat per la Creu de Saba, un punt amb una panoràmica impressionant.

Podeu accedir-hi en cotxe per una pista boteruda que surt del km 0,5 de la B121 que va de l'antiga estació a Olesa, o bé per un corriol costerut (30 min) que surt a la dreta just després de travessar la riera de Sant Jaume.
Aquest indret tant pintoresc de la serralada prelitoral és un exemple d'aprofitament antic del substrat geològic. L'ermita i l'antic castell estan construïts en un esperó rocós duríssim, una formació de no més de 10-15 m de potència de conglomerats quarcítics en posició vertical que ressalta sobre les roques circumdants i que permetia una fàcil defensa de l'estreta fortificació: al sud, el paleozoic format per pissarres i al nord, els gresos i les argiles vermelles de Bundsandstein (Oleniokià-Anisià). 

A l'esquerra, restes del mur del castell. La fortalesa era molt estreta i es calcula que hi cabrien unes 7 persones amb funcions de vigilància. Els propis estrats verticals formarien part dels paraments.

Vista panoràmica vers l'est via Google Earth amb l'escala vertical exagerada x2. Plz: paleozoic. Bo: conglomerats de la base del Buntsandstein. B: gresos i argiles del Buntsandstein. M1: calcàries i dolomies del Muschelkalk inferior

Aquests conglomerats, designats comunament com a "conglomerats de la base del Buntsandstein" (Indià-Oleniokià) són una formació molt particular, inconfusible, que es pot resseguir des del Brull (Montseny). És una rudita molt ben cimentada i amb una matriu gresosa. Els còdols són subarrodonits i estan formats gairebé exclusivament per quars, encara que també n'hi ha algun de quarsita, lidita, gres o pissarra. 

Inconfusible: localitza el còdol que NO és de quars.

Corresponen les fàcies més proximals de ventalls al·luvials dipositats per l'acció de corrents trenats. Tot i això, donada la puresa composicional, sense gairebé cap còdol metamòrfic, om ha de descartar una procedència directa sense més a partir del substrat paleozoic i om ha de pensar amb algun tipus de retreballament que hagi fet desaparèixer les febles pissarres a favor dels filons de quars que les travessen.

Les intercalacions gresoses menys dures s'han erosionat i explotat per fabricar els carreus de l'ermita, el campanar de la qual es veu al fons.

Volcà del Puig de Martinyà (Garrotxa)

Qui de vosaltres encara tira amb un màquina fotogràfica química? Felicitats, per que deus ser una persona que realment domina i té passió per la fotografia. La primera càmera digital que vaig veure era d’un cap meu molt techie, en una data tant matinera com 1995! Li va costar un Congo, però jo em vaig resistir al canvi fins el 2005 i de fet va ser un regal de la meva estimada Agnès: una Coolpix 4500, pensant sobretot en fer digiscoping, i que ha durat fins aquest estiu. El motor òptic s’ha encallat: obsolescència programada?
Una de les coses que més m’atreien del món digital era la possibilitat de fer panoràmiques, una eina fantàstica per fer didàctica de la geologia. Tot això ve per que l’altre dia, endreçant papers, vaig rescatar una carpeta amb fotos, apunts i dibuixets de sortides guiades dels anys 1998-2001. Quasi m’emociono quan em van sortir unes quantes panoràmiques fetes amb el mètode retallar i enganxar. Però què caram, és un material prou digne i us l’aniré traient de mica en mica. I del miler llarg de diapos que tinc, que tant de bó pogués escanejar amb prou qualitat, també en farem alguna cosa. De moment us he penjat unes de la riera de Sant Jaume de l’any 1999.

Un dels muntatges que em vaig trobar correspon al volcà del Puig de Martinyà,  un edifici complex que al llarg dels anys ha estat interpretar de diferents maneres. Queda a llevant del camí que va a la gredera del Croscat i sovint no s’hi presta atenció, però si més no val la pena aturar-se fer-ne una interpretació de paisatge. Les fotos estan preses des del camí que va de la carretera d'Olot-Santa Pau a la gredera del Croscat.

D'entrada, compara la foto de paisatge (fes clic per engrandir) amb la foto aèria i el mapa geològic i localitza els cràters i els cons.

1) Cràter del volcà del Torn, a) volcà de Puigsafont, b) volcà de Can Pla i c) volcà del Puig de Martinyà.

Mostra un mapa més gran

Interpretació del conjunt Puig de Martinyà - Puig Safont segons la Carta vulcanològica de la Zona Volcànica de la Garrotxa, del IGC.

Les fases eruptives foren les següents:

Es forma el con del Torn, amb un cràter centrat (fretomagmàtic?).

Es formen els cons estrombolians del Puigsafont (a)  i Can Pla (b).

Entra en erupció el Puig de Martinyà (c), amb cràter esbocat i emissió de laves.

Entra en erupció el Croscat i els seus piroclast cobreixen i desdibuixen la fisonomia del conjunt.El cràter del Torn és ocupat posteriorment per una llacuna.