divendres, 22 de desembre del 2023

Pinzellades d'una campanya geològica periurbana (Terrassa, Vallès Occidental)

El proper febrer farà cinc anys que un conjunt de caramboles que podrien haver tingut un desenllaç molt frustrant van portar la bola blanca a fer real una idea que feia anys que acaronava però que no havia tingut mai prou coratge per fer efectiva: fer-me autònom. Els objectius eren clars: 1) Millorar la conciliació familiar i vital, i 2) Fer que la geologia deixés d'ocupar una posició professional marginal.

Al febrer ja faré un balanç, sols avançar ha estat positiu en el terreny geològic. Amb un peu i mig al món de  la creació de continguts i l'edició de llibres de text de ciències et al., l'altre mig peu, mica en mica ha anat caminant per encàrrecs modestos, però molt interessants lligats a la socialització de la geologia. Enguany, però he tingut la sort d'assumir un encàrrec de l'ICGC de magnitud: Caracterització dels afloraments geològics de les zones urbanes del municipi de Terrassa i la seva conurbació. I la magnitud no ha estat tant sols de càrrega de feina (¡100 quilòmetres quadrats!). El fet de treballar a l'entorn de la meva ciutat ha estat un estímul afegit per moltes raons. I aquí vaig jo. 
Ara que ja he lliurat la feina volia fer-vos una mica de balanç i d'explicar-vos les meves impressions, sobretot des del punt vista del que pot donar de sí en termes de patrimoni la geologia urbana i periurbana de Terrassa, tenint en compte que no eren el tema objecte del treball doncs no puc explicar els resultats tècnics per raons de confidencialitat. El resultat de la feina (això inclou les fotos lliurades) és propietat de l'ICGC. Feina que un cop tractada serà posada a disposició de tothom. Això ja ho ho veureu. Ja avisaria. Paciència.

Som-hi. Però abans una reflexió. Sovint tenim debats sobre què és i que no és patrimoni geològic i jo dic mig en broma, mig seriosament, que ras i curt és qualsevol cosa que un geòleg es trobi i digui, Hòstia! I després pensi que ho ha d'ensenyar a un col·lega. Has de venir a veure tal cosa! D'aquestes n'he trobat moltes. Vegem. Apuntar que en Joan Espuny m'ha donat un valuós cop de mà.

Patrimoni geològic urbà
Una prèvia. Per poder tenir context de la geologia de Terrassa us recomano que llegiu aquest article

Val, ok. Perquè l'ICGC vol caracteritzar afloraments geològics urbans? Doncs per la mateixa raó que els no urbans: descriure el terreny, cartografiar-lo i poder gestionar-lo millor. Però la dificultat és que el substrat urbà, a diferència del no-urbà és quasi invisible. A Terrassa som quasi 225.000 persones repartides en una superfície de 75,16 quilòmetres quadrats i d'aquests, 25,86 (el 34,1%) són sòl urbà. Per veure quelcom del substrat he emprat quatre estratègies:
  • La primera és que ja coneixia d'alguns punts on el substrat miraculosament aflora. Per exemple.
  • La segona és que tots aquests anys, quan passava per una obra on es veia els substrat, feia una foto, fotos que ara he rescatat.
  • La tercera ha estat fer a peu, carrer per carrer, tota la ciutat i treure el cap allà on es feia una obra.
  • La quarta era revisar a consciència les lleres de la riera de Vallparadís i del transvasament de la riera de les Arenes, a veure si en els talussos o en el tàlveg sortia el substrat. I en efecte. Això m'ha permès constatar com la riera de les Arenes majoritàriament s'està encaixant (ens alguns punts fins a 5 m!) encara en alguns trams també hi ha sedimentació. Problemes indestriables al modificar el perfil de qualsevol curs fluvial.
Veieu el còdol que hi ha al mànec?

Ara es veu millor. Sembla volcànic, però no. Al voltant de les ciutats molts materials litoantròpics et fan ben ballar el cap.
I de la geologia que s'observa, com l'encaixem en el concepte patrimoni geològic? Bé, doncs per una banda caldria descartar els afloraments que un cop identificats fan el seu fet de definir millor la cartografia i per tant la seva conservació no és necessària, i centrar-se en els que tinguin un valor científic i didàctic. Doncs aquí tal vegada el més rellevant són:
  • Els punts on aflora el substrat plistocè a la riera de les Arenes. Es tracta de arenites lutíques roges, molt massives amb un mínim de dos nivells de carbonats pedogènics molt potents i ben desenvolupats (amb rizocrecions espectaculars). I aquí crec que un bon anàlisi i correlació d'aquests nivells pot donar llum a establir diferents estatges climàtics i/o eustàtics en el desenvolupament del ventall al·luvial quaternari de la riera de les Arenes.
  • I la vessant pedagògica? Com les torrentades poleixen el substrat, les condicions d'aflorament són molt bones i fan de bon explicar. El problema és que per al gran públic l'accés és complicat i l'entorn insalubre. Per sort, al Parc de Vallparadís, que és un parc urbà molt concorregut, he trobat un aflorament molt bo que segur faré servir en alguna activitat divulgativa. Nota: són afloraments que un dia poden desaparèixer.
Dues seqüències quaternàries coronades per sengles nivells pedogènics al Parc de Vallparadís. 

Com veieu estic fent un valoració molt qualitativa, a ull, del que és patrimoni, doncs encara no hi ha bones eines per valorar d'una forma més quantitativa i sistemàtica el patrimoni local. Quan em jubili ja tinc tema per la tesis.

Patrimoni geològic periurbà
La quantitat d'afloraments interessants que es poden observar en un perímetre de tant sols 500 m que rodegi el casc urbà és senzillament espectacular. Sovintegen el marge dels barrancs i els talussos dels vials de les urbanitzacions i camins. Dic 500 m per que és una distància accessible per a tothom a peu o amb transport públic. Alguns estan a tocar d'escoles i instituts i algun docent inquiet segur que els podria treure suc didàctic. Alguns ja els coneixia i n'he parlat en articles com aquest
Els afloraments la zona periurbana bàsicament presenten dos tipus d'interès didàctic: 
  • Llocs on el paleorelleu messinià ha quedat fossilitzat (en alguns punts, de forma espectacular).
  • Diversos punts on s'observen molt bé fàcies i estructures sedimentàries pròpies dels ventalls al·luvials.
Un paleorelleu messinià de llibre.

Tota l'escata d'encavalcament de la Serra de les Pedritxes-La Pineda és un tresor
En altres ocasions he esmentat les Pedritxes . El seu interès geològic és més o menys intuït o "els sona" a molts geòlegs amb els que he parlat del tema, però crec que realment som davant d'uns espai d'altíssim interès del que poc o gens s'ha avançat en quan a recerca des de la dècada de 1980. Aleshores es va constatar la presència de vulcanisme riolític eruptat en una plataforma continental siliciclàstica. I alguns afloraments d'intrusions riolítiques i ignimbrites són de llibre. Caldria que algú ho tornés a posar la banya.
Cendres ordovicianes.

Una degradació ambiental i social molt dura
Aquest campanya m'ha portat a recórrer a consciència indrets on feia anys que hi havia estat i d'altres on no havia estat mai. I la veritat és que hi ha moments en que l'ànima se't cau a terra. 
  • La ciutat urbana i periurbana s'expandeix sense límit aparent. La urbanització de Can Colomer va quedar aturada amb la crisi del 2008 però arrenca de nou. Tota la zona al llarg de la riera del Palau, entre Terrassa i les Fonts serà urbanitzada i ja han començat els moviments de terra. Un terreny agrícola menys.
  • La hiperfreqüentació del rodal té impacte. Durant la pandèmia molta gent ha descobert el rodal de la ciutat i això en principi està bé. És un servei ecosistèmic a favor de la salut física i mental dels ciutadans. Però hi ha una fracció d'aquesta gent que no té un comportament responsable: deixalles arreu, sorolls i sobretot, circulació en bicicleta fora de les pistes causant greus problemes d'erosió.
  • Després d'un temps on semblava que amb l'aparició de les deixalleries, a mitjans de la dècada de 1990, el problema dels abocadors il·legals s'havia frenat torna a ser un desori increïble.
  • Un dels llocs preferits per abocar deixalles torna a ser la llera de les rieres, a les que cal sumar una plaga embussadora a de tovalloletes humides. Com hi van a parar? Cal prohibir aquest producte presumptament biodegradable.
  • I per últim, i el més impactant, és l'aparició discreta de barris de barraques, autèntics Trenchtowns. Grups d'infravivendes que ocupen espais marginals entre autopistes, sota els ponts i en talussos de rieres i que posen en evidència de que la misèria mossega molt fort. 
Encara ens passa poc.

dijous, 31 d’agost del 2023

De Kodiak Butte (Mart) a Roca Giberta (Talamanca): deltes Gilbert pel sistema solar

Mireu aquestes dues imatges. La primera es un promontori anomenat Kodiak, al cràter Jezero, a Mart, i la segona és la Roca Giberta, a Talamanca (Bages).

La semblança és tant sorprenent que d’entrada em donen ganes reformular del principi de l’actualisme (que segur que algun geòleg planetari ja ha fet abans, per que tampoc sóc el més llest  de la classe), i que digués quelcom com ara “els processos geològics que tenen lloc en l’actualitat a la Terra han ocorregut de forma similar al llarg de la seva història, i així mateix també en altres planetes rocosos quan s’han donat condicions físiques equivalents”.

Abocar runa per un terraplè
Bé, però què són aquestes dues estructures? És el que se’n diu un delta tipus Gilbert, encara que lo de delta s’ha d’agafar amb pinces, per que un delta acostuma ser una estructura molt gran i complexa i això que veiem, en els dos casos, és quelcom molt acotat en l’espai i el temps dins d'un delta. Recordem que un delta és una estructura fractal un lòbul suma de lòbuls a diferents escales. Talment com un bròquil. A Kodial Butte veiem una floreta del delta del cràter Jezero i a Roca Giberta veiem una "floreta" del delta de Sant Llorenç del Munt.

Intentem entendre què són i com s’han format les imatges inicials. Imaginem que es vol reomplir el clot d’una pedrera abandonada amb runa. Els camions es posen al caire del talús cul enrere, inclinen la caixa i deixen anar la seva càrrega d’àrids. La càrrega caurà talús avall, cercant un pendent d’equilibri, però més o menys quedarà adossada al talús i asimptòtica a la base. Amb el temps, descàrrega a descàrrega, la plataforma creixerà i el camió cada cop haurà d’anar més lluny a abocar la runa. Les primeres descàrregues són ara el ferm regirat i compactat per l’anar i venir de la maquinària.
Aquesta foto, per exemple, correspon a successius abocaments de runa al talús de la riera del Palau a Terrassa i es veu força bé com cada camionada forma una capa asimptòtica a la llera. 

Què passaria si el camió aboqués la runa a una massa d’aigua? I si en comptes d'un camió fem que una rierada porti detritus al mar? Depèn una mica de la densitat de les aigües que es troben, però en situacions en que les densitats de l’aigua fluvial i marina són similars (homopícniques), la fracció pesada decanta molt ràpidament (fa quasi el mateix que he descrit), però la fracció fina forma una ploma tèrbola que es manté en suspensió durant un temps (no massa) i que acaba dipositant-se per decantació “després”, tant en l’espai com en el temps, és a dir: un cop ja s’han sedimentat els sets asimptòtics grollers i davant d’aquests, formant una catifa de sediments fins.

Oblidem-nos definitivament de camions i runa pensem en un curs d’aigua que aporta grava, sorra i fang a una massa d’aigua (riu, llac...). Cada rierada adossa una capa de grava al talús i decanta una catifa frontal de fang sobre la qual van avançant els sets. En condicions estables, la plataforma creix guanyant terreny a la massa d’aigua. Ara aquí entra un altre factor que és la part de plataforma guanyada que  queda exposada per sobre l’aigua. Aquí no hi ha roderes compactant i regirant, aquí el que hi ha és un retreballament per part de la dinàmica fluvial i costera. D’aquesta manera, si fem un tall longitudinal en el sentit del creixement d’un delta Gilbert es poden distingir tres zones molt clares: la plana deltaica a la part superior, amb una estratificació tirant a horitzontal, però amb totes les particularitats pròpies de medis de transició continentals/marins (paleocanals, estratificació creuada, ripples, cossos lenticulars, granulometries més variades...), un front deltaic format per sets asimptòtics de granulometria grollera i un prodelta de materials fins i estratificació fina massiva.



A Mart no hi anirem pas, però una visita a Roca Giberta val molt la pena. Sens dubte és un de millors exemples, amb un alt valor didàctic, d'un delta tipus Gilbert que tenim a Catalunya. The best Gilbert delta in town!

Itinerari recomanat
Es pot arribar al peu mateix de l’aflorament per una pista forestal (traçat continu) que surt del casc urbà de Talamanca, darrera el castell, però cal tenir en compte que hi ha alguns trams que estan en mal estat. Caminant des del poble són uns 40 min. Des del poble ja es veu la cinglera en la llunyania.

Sigui en cotxe, a peu o en BTT recomano deixar la pista en una un pla amb molt bona vista i continuar per una pista abandonada força embardissada (traçat discontinu), sobretot al començament, que va per costat sud-est del Torrent del Moli del Menut. D’aquesta manera és té una vista panoràmica de l’aflorament i quelcom de visió de la secció transversal de l’estructura i es "va fem zoom" fins situar-se ja al peu de l'aflorament, a la balma de Roca Giberta.
D'entrada crida l'atenció que els sets del front deltaic són d’una gran regularitat. 

Fixant-se molt es veu, però, com alguns sets tenen cicatrius lístriques pròpies de les esllavissades. Més visible és el “graó” que divideix l’estructura en dues zones. Sense més dades llenço la hipòtesis de que marca una baixada relativa del nivell del mar.

En arribar al peu de la Roca, que forma una balma magnífica, ens enfilem pel prodelta. S’observa una estratificació arenítico-margosa massiva, molt rica en fragments vegetals ferruginitzats, foraminífers, bivalves, briozous, etc. 


Un dels punts més interessants és un llentió de grava que hi ha intercalat, fruit, probablement, d’una esllavissament del front deltaic cap el prodelta. Ens permet observar la gran requesta que tenen els substrats durs en un “desert” de fang i com aquest va ser colonitzat per nombroses espècies incrustats i perforadores.

Es pot grimpar fins el contacte del prodelta amb el front i seguir-lo unes desenes de metres
fins que la vegetació impedeix continuar.  Crida molt l’atenció l’elevat grau d’arrodiment, la pràctica absència de fins a la matriu i l’excel·lent granoclassificació negativa de cada set. 



En resum, un aflorament de gran qualitat a la zona mitjana del delta eocè de Sant Llorenç del
Munt, visita que podeu arrodonir passejant pel bonic casc antic de Talamanca i fotent-vos un
tiberi a la fonda (servei que a Mart, ningú ofereix).

dijous, 12 de gener del 2023

Passejades de geologia, paisatge i cultura 2023

Enguany continuem amb la programació de passejades de geologia, paisatge i cultura ja amb plena normalitat. I com sempre, gràcies a la iniciativa de l'aula de natura La Muntada. Bé, aula de natura i moltes coses més!

A mesura qeu s'acostin les dates de cada activitats anirem facilitant un enllaç per a la inscripció.

Enguany combinem els clàssic de més èxits amb tres novetats:

-Ratres de bèsties de l'abisme. Explorarem els fongs fangosos del prodelta de Sant Llorenç del Munt en busca dels rasques que van deixar els animals que hi vivien.

-Aigua que et beus i que no veus. Aprendrem sobre el cicle de l'aigua a la Vall d'Horta a partir de la relació que hi ha entre roques, fonts, avencs, rierols.

-Taller de sketching geològic. Això és ben diferent. No anem a explicar geologia sinó que ens iniciarem a dibuixar-les!





dijous, 6 d’octubre del 2022

Els bufadors volcànics d'Olot (Garrotxa)

Entrada publicada en motiu del Dia Internacional de la Geodiversitat

És fruit d'una iniciativa d'en Llorenç Planagumà (Geonat) amb l'objectiu de acostar-vos d’una forma planera i atractiva el fenomen dels bufadors, un patrimoni geològic sorprenent, des del punt de vista científic, històric i social perquè així l’apreciem, en gaudim i tinguem consciència que és un valor que cal protegir i conservar.

Aquests continguts es publicaran en un pòster-guia que esperem que ben aviat podeu gaudir.


Segurament us ha passat alguna vegada d'anar a visitar un espai amb un objectiu molt determinat i algú del lloc s'ha fet pesadet en que "has de veure això". Una cosa que no tenies a radar. Vull imaginar-me que aquesta situació es va produir entre Charles Lyell i el bo d'en Francesc Bolós, quan el primer va anar a visitar els volcans d'Olot i el segon volia ensenyar-li tant si com no un forats a terra dels que sortia aire fresc. I Lyell hi va acabar dedicant un extens paràgraf a aquest forats a Principis de geologia:

«Les roques volcàniques de prop d’Olot tenen sovint una estructura cavernosa com algunes de les laves de l’Etna, i a molts indret del turó de Batet, als voltants del poble, el so que retorna de la terra quan es colpeja és com el d’una arcada.

A la base del mateix turó hi ha diverses coves subterrànies, unes dotze en total, que en el país n’hi diuen “bufadors”, de les quals surt aire fred durant l’estiu, però que a l’hivern no són gaire perceptibles. Vaig visitar un d’aquests bufadors a principis d’agost de 1830, quan la calor de l’estació era inusualment intensa, i hi vaig trobar un vent fred que sortia, i que es pot explicar molt fàcilment, ja que l’aire extern en escalfar-se es rarifica per l’ascens, i l’aire fred de l’interior de la muntanya surt àridament a ocupar el seu espai.»

Però què són els bufadors?

Històricament la humanitat ha tingut la necessitat de perllongar la vida dels aliments, d’evitar-ne la descomposició per assegurar-se un futur preservat de la fam. I per això, molt abans de la irrupció de la tecnologia industrial, els aliments s’han sotmès a transformacions físiques i químiques com la deshidratació, el fermentat, l’envinagrat, el fumat, el salat o el confitat, entre altres.

I també s’ha buscat el fred. Les temperatures baixes alenteixen les reaccions químiques de descomposició i l’activitat dels microorganismes. En el nostre clima mediterrani aconseguir fred durant les estacions més caloroses ha estat un objectiu important. Les cases buscaven el racó més fresc, sec i fosc per fer-hi el rebost. I qui podia, a l’estiu s’abastia de la neu emmagatzemada durant l’hivern en els pous de glaç.

Però de vegades el fred es genera d’una forma insospitada de la mà de la geologia. A Catalunya hi ha alguns indrets on del subsòl emergeixen corrents d’aire fresc: són els anomenats bufadors. Alguns dels més coneguts són els Bufadors del Beví (Santa Maria de Besora, Osona) o els de la Tartera de Cambrils (Solsonès), que tradicionalment s’han emprat per guardar els apreciats trumfos o patates d’Odèn. Però, sens dubte, on la densitat de bufadors és més alta, és a la Zona Volcànica de la Garrotxa i, particularment, als voltants d’Olot.


Com funciona un bufador?

L’aire que surt d’un bufador no deixa de ser un fluid que, com tot fluid que surt expel·lit per l’obertura d’un recipient, originàriament ocupava un espai limitat per unes parets estanques i al qual ha calgut aplicar algun mecanisme que l’empenyés cap a l’exterior.

En els materials propis del vulcanisme basàltic de la Garrotxa es troben dues tipologies de roques que, combinades, les unes fan de roca magatzem d’aire, i les altres, de roca recipient que el tanca.

Materials massius. Es tracta de roques volcàniques de textura massiva i uniforme, molt poc porosa, i per tant, pràcticament no deixen circular l’aire a l’interior seu. Aquests tipus de materials bàsicament tenen dos orígens: per una banda, colades de lava fluides i uniformes, i per l’altra, colades piroclàstiques. 

Materials porosos. Els configuren diversos tipus de roques volcàniques de textura molt irregular i vesiculosa, amb una altíssima porositat i que, per tant, deixen molt d’espai buit a l’interior seu per contenir aire. Aquests materials poden ser les gredes i escòries que formen els cons volcànics, algunes colades de lava de textura molt irregular i fragmentada, laves molt escoriàcies que flueixen i reomplen l’interior de conductes que formen pseudotúnels, i finalment, l’interior dels tossols. Els tossols són petits cons volcànics que es formen quan una colada de lava flueix per damunt d’una zona de mulladius. L’alta temperatura de la lava vaporitza l’aigua, que ascendeix turbulentament cap a l’exterior i provoca una petita erupció de vapor d’aigua i piroclast, alhora que l’interior del tossol queda totalment fragmentat.

La hipòtesi més acceptada sosté que l’aqüífer fluviovolcànic de les valls d’Olot, pel qual flueix un gran cabal d’aigua de la Vall d’en Bas fins a Sant Joan les Fonts, fa d’èmbol i comprimeix l’aire emmagatzemat als materials porosos.

A més, l’aire del subsol, a partir dels 10 m de fondària es manté pràcticament aïllat de les fluctuacions climàtiques i està entre 10 i 15°C durant tot l’any.


En el dies més càlids, l’aigua augmenta lleugerament la seva temperatura i s’expandeix, així eleva el nivell freàtic i incrementa la pressió en l’aire del subsòl, que surt expulsat amb més força per escletxes naturals i gratades humanes.
Alhora, quan un gas s’expandeix disminueix el nombre de xocs que es produeixen entre les partícules que el componen i, en conseqüència, es refreda. Quan surt l’aire pels bufadors a uns 12°C, la sensació de frescor és molt gran.

(c) Il·lustracions de Jaume Farrés

Com és l’aire dels bufadors?

La Universitat Autònoma de Barcelona va estudiar l’aire que expulsen els bufadors i va constatar que té propietats diferents a l’aire que hi ha a l’exterior. La velocitat de sortida varia molt entre bufadors i sempre bufen més fort a l’estiu, però com a molt pot arribar als 0,8 m/s. Pel que fa a la temperatura, tot i que els rangs són força amplis, el valor més representatiu és de 12ºC, i pel que fa a la humitat, del 89%.
També s’ha observat que l’aire expulsat conté quantitats significatives de radó. El radó és un element químic gasós radioactiu, incolor, inodor i insípid, que es produeix per desintegració natural de l’urani present a les roques, de tal forma que aquest gas emana fàcilment del subsol i passa a l’aigua i l’aire. S’ha observat que la concentració de radó té correlació amb la diferència entre la temperatura de l’exterior i la del bufador, que és més alta quan la temperatura exterior és més càlida. El bufador que presenta els nivells de radó més alts és el de la Coromina, al Triai.
Com tot element radioactiu, el radó potencialment pot afectar la salut; ara bé, cal tenir en compte que en sortir dels bufadors es dissipa ràpidament i es desintegra en pocs segons. En mesures que es van fer a Mas Ventós, es va veure que la quantitat de radó està per sota dels estàndards que marca la Unió Europea en habitatges antics.

Monitorització d’un bufador al pati de l’escola Volcà Bisaroques. El bufador va aparèixer durant la construcció de l’edifici i s’ha arranjat i preservat.

El bufadors a la història de la geologia

Els bufadors són una curiositat natural coneguda des de l’antiguitat, el funcionament dels quals ha portat de corcoll els erudits de totes les èpoques. Les primeres mencions per part de viatgers són del segle XVII.



Els bufadors assenyalats com si fossin una població més entre Olot i Batet en un mapa neerlandès de 1694. Aquest nucli es correspon amb el barri de Sant Cristòfol les Fonts.

Més tard, cap a finals del segle XVII, es publicà la primera monografia sobre la qüestió, un document de setze pàgines d’autor desconegut, titulat Discurs filosófich dels Bufadors d’Olot. Aquest escrit fou recuperat i divulgat anys més tard, el 1898, pel pioner de la geologia catalana, Norbert Font i Sagué, i publicat en el diari Lo Geronés i la revista La Renaixença.

El primer estudi pròpiament científic el devem al farmacèutic Francesc Xavier de Bolòs i Germà (Olot, 1773-1844), al llarg de l’any va mesurar la temperatura d’alguns bufadors i va proposar una interpretació propera a l’actual, en el que és el llibre fundacional de la vulcanologia catalana, Notícia de los Extinguidos Volcanes de la Villa de Olot (1820).

«Los sopladores de aire no son otra cosa que una contínua circulación de aire atmosférico
comprimido y agitado, introducido á las interiores cavernas por las aberturas ó agujeros de la superfície de dicho monte [...]. La causa de soplar mas en verano que en invierno, parece poder provenir, de que siendo el aire atmosférico en el estío mas dilatado por el calórico, y de consiguiente mas enrarecido, impele mas al del interior, y sale mas comprimido de las cavernas por los estrechos sopladores con el ímpetu que percibimos.»

I tal com he dit, el mateix Charles Lyell, pare de la geologia moderna i figura cabdal de la història de la ciència, va tenir l’oportunitat de conèixer-los en el transcurs del seu viatge per Catalunya de la mà del seu amfitrió, Francesc Xavier de Bolòs. En el tercer volum de Principis de Geologia (1833) hi dedicà un paràgraf extens.


Quins tipus de bufadors hi ha?

Bufadors del Montsacopa, la Garrinada i Sant Cristòfol les Fonts

Els bufadors situats a l’entorn dels volcans de Montsacopa, la Garrinada i del barri històric de Sant Cristòfol les Fonts tenen un flux d’aire intens i fresc. Aquestes qualitats van propiciar que moltes cases els integressin a l’edifici per utilitzar-los encara avui com a rebost per guardar-hi fruita, verdura i carn. El seu ús ha de ser força antic, ja que sabem per textos de principis del segle XVII que alguns bufadors de Sant Cristòfol les Fonts es llogaven a terceres persones. 
De tos ells, un dels casos més sorprenents és el del Mas Bufador Vell. La masia té un ampli soterrani amb diferents obertures circulars a la paret que mantenen la temperatura de la cambra a uns 12°C durant l’estiu. Els comerços locals van utilitzar aquest espai com a magatzem de fruita i verdura fins a mitjans del segle xx. Aquests bufadors són els que tenen concentracions més altes de radó, sobretot en la zona de la Pujada del Gegant, al peu de l’altiplà basàltic de Batet i del Triai.

Mas Bufador Vell

Mas Ventós

Bufador de la Coromina
Bufador de les Gleies


Bufadors de les artigues

Els bufadors de les artigues són de petites dimensions i estan situats a la base de murs de pedra seca i, fins i tot, a l’interior d’algunes barraques de vinya. El millor exponent d’aquesta tipologia són els més de trenta bufadors localitzats per tot el Bosc de Tosca. Aquests expulsen l’aire a velocitats baixes i el radó hi és en menys concentració. 
Els bufadors del Bosc de Tosca es construïen cercant escletxes entre la lava o en marges i tossols rebaixats que han tallat una capa de roca porosa entre materials massius, per on surt aire fresc a l’estiu. El bufador s’arranjava curosament amb lloses de basalt, a mode de petits armariets o caus. En aquests espais, la gent que treballava a les artigues conreant vinya, cereal o petits horts hi guardava l’àpat del dia, el canti amb aigua, fruites de pell dura com la síndria o el meló, etc.

Aquí teniu alguns bufadors del Bosc de Tosca:




Els bufadors de els artigues tenen una història pròpia

Fa uns 17 000 anys el volcà de Puig Jordà va emetre una colada de lava molt escoriàcia i rugosa, on es formaren desenes de tossols volcànics: és el que ara coneixem com a Bosc de Tosca, un terreny aspríssim i impracticable que estigué totalment dominat pel bosc fins al segle XVIII.

A finals del XVIII, amb la pressió demogràfica a la Garrotxa per l’arribada d’obrers a les fàbriques, començà a haver-hi els primers artigatges per convertir el terreny pedregós en productiu, procés que s’accelerà a partir de 1835 amb les desamortitzacions.

S’esventraren els tossols per extreure’n la lava fragmentada del seu interior i escampar-la, juntament amb les cendres de cremar la llenya. També es despedregà el terreny extraient els blocs de basalt, que es feien servir per construir els murs de pedra seca, les barraques i els camins.