dijous, 4 d’agost de 2016

Un curiós desplom gravitacional per fases a la riera de Merlès -i altres consideracions- (Osona)

En aquesta entrada aprofito abans que res per fer una mica d'apologia de la riera de Merlès en conjunt, doncs dins el context de Catalunya  és un curs fluvial força insòlit. Neix als peus dels Rasos de Tubau, entre Sant Jaume de Frontanyà i Ripoll i desemboca al Llobregat entre Puig-reig i Navàs. Són gairebé 40 km de cabal regular regant les comarques del Ripollès, el Berguedà i l'Osona.
Traçat de la riera de Merlès i el seu context estructural i geològic (base cartogràfica de l'ICGC)
La riera de Merlès en conjunt transita un espai agroforestal. Fins aquí res que sorprengui, però resulta que en aquests riu s'hi troba un dels darrers reductes peninsular de cranc de riu autòcton i fins quatre espècies de nàiades, un fet realment excepcional que indica fins a quin punt ha tingut la sort de conservat-se aquest tresor ecològic en ple cor de Catalunya. La causa més probable és que no ni ha cap poble gran a les seves ribes (l´únic poble és Santa Maria de Merlès i no arriba als 200 habitants) i això l'ha mantingut allunyada de la contaminació urbana i l'aprofitament industrial. Ara bé, actualment s'hi poden comptar fins a 4 càmpings que fan el paper de pobles artificials, l'impacte dels quals imagino que no deu ser menyspreable.

A Santa maria de Merlès hi ha un centre de recuperació de fauna autòctona, ADEFFA, que recomano molt de visitar. Prop de Borredà hi ha el modest i tranquil càmping el Saiol, portat per en Santi, un estudiós autodidacta dels ecosistemes fluvials i que és un autèntic pou de ciència. Si us hi esteu a la tardor, teniu la brama del cérvol assegurada.

Anem a al geologia. Un dels fets més destacable és al seva geomorfologia, de la en faig un apunt més endavant, però abans voldria assenyalar un aspecte de gran potencial didàctic i és el transecte geològic que ens ofereix el seu traçat. La riera creua més o menys perpendicularment, de nord a sud, la les alineacions dels materials paleocens i eocens de part del Mantell del Cadí tallant l'encavalcament de Vallfogona i transitat per bona part del sector est de l'avantpaís sud-pirinenc deformat. Això dona una visió global molt bona en l'espai i el temps de la gènesi pirinenca en aquest sector. Tenint en compte que sempre hi ha alguna bona pista o carretera poc transitada que circula paral·lela a la riera, l'accés als afloraments està assegurat (i també que de tant en tant hi ha algun lloc fer fer una queixalada!). A veure si algú s'animà a explotar la idea i organitzar un tour de dos o tres dies!
Encavalcament de Vallfogona (penso, potser m'erro!) a la confluència del rec de la Riba amb el barranc de Solancornut, a partir del qual hom parla ja de riera de Merlès. Aquest punt es troba a la pista que va del Saiol a l'ermita de la Riba.
A l'est del poble de Santa María de Merlès, des de la masia Cama d'Oca, surt un camí que va cap el port romànic de Sant Miquel. Una desena de metres al nord del pont la riera fa un petit salt d'aigua en supera un banc de gresos durs d'1 m de potència que descansa sobre unes margues. El salt soscava les margues deixant a l'aire una visera de gresos que ha desplomat deixant una cicatriu el·líptica gairebé perfecta. Ara bé, si fem un anàlisi més detallat sobre el terreny i sobre la foto aèria om pot observar fins a quatre col·lapses. Els més antics, aigües avall, estan trencats en diversos blocs més erosionats. És doncs un bon punt per explicar als estudiants de secundària i al públic general, la gènesi d'un col·lapse gravitatori i la datació relativa d'una successió d'esdeveniments geomorfològics.
Successius desploms a la riera de Merlès. La traça marca les cicatrius el·líptiques. 

Desplom més recent (el 4)
El desplom més recent es manté sencer i els més antics estan fragmentats en diversos blocs.
Bloc interpretatiu. Podeu feu una correlació amb la foto anterior.

dilluns, 18 d’abril de 2016

Especial Sant Jordi: una biblioteca de guies geològiques

Els habitants de llars petites tenim el costum obligat d'esporgar la biblioteca cada any. Paulatinament han anat saltant els obsolets Meléndez i cia per deixar espai a la única cosa publicada de la que procuro que no en falti (a part dels còmics de Robert Crumb): les guies geològiques que tenen com a marc el nostre país.
Miro d'estar al dia, però òbviament no tinc totes els que s'han publicat. Ja m'agradaria tenir, per exemple, un exemplar la sorprenent Geologie a toute vapeur. Port-bou a Barcelone (del 1893!) o la mítica Geologia de la Plana de Vic, el primer llibre de l'editorial Eumo, o un dels escassos exemplars de El Patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars. S'accepten donatius ni que sigui en format PDF.
També us he de dir que enguany també he descobert una eina nova, el Qgis, que crec que ha tingut el mateix efecte en mi que l'aigua de foc en els indis de les praderies. I així doncs per aquest Sant Jordi m'he posat l'exercici pràctic de mostrar quines guies tinc i quin territori abasten. El resultat és aquest:


Només he situat:

  • Les que posseeixo. Està clar que n'hi ha més i m'agradaria tenir més referències. Us animo a fer-me-les saber i l'any que ve farem la versió 2.0.
  • Les que tenen una voluntat didàctica, que poden més o menys populars o més especialitzades com ara Illustred field guide. The geology of Cap de Creus.
  • Les que s'han publicat en paper. No he posat els fantàstics itineraris de  Geocamp, per exemple.
  • Les que s'han publicat de forma més o menys ordinària. No hi caben les edicions de curt tiratge de les sortides de camp dels congressos o les que, per exemple, publiquen de manera artesanal (i molt digna) a Xaragall i altres butlletins.
  • Les que proposin de manera explícita un o més itineraris o punts concrets per visitar. Així per exemple, no he situat l'obra mestre de totes les guies que es fan i es desfan: Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou
  • Les que són exclusivament geològiques. No hi he posat les generalistes enacar que tinguin itineraris geològics.

Serveixi aquesta llista d'inspiració per si voleu fer un regalet aquest Sant Jordi.

diumenge, 20 de març de 2016

Guia "Els tresors geològics del Paratge del Bosc de Poblet" i alguna coseta més (Conca de Barberà)

Quan l'amic Marc Tudela, junt amb Albert Martínez, d'Itineraris geològics em va comentar que estava fent una guia de geològica del Bosc de Poblet em va fer molt content. Quins records! Quins temps aquells! Corrien els anys 1992-1994 i allò fou a meva zona d'estudi de la tesina. Dos anys que em marcaren per bé en moltes coses que ha vingut després.
Pedrera de pòrfir granític a la vall de Sant Bernat.
Com el treball de camp a la intempèrie en mans de la natura i les persones rurals és font de moltes anècdotes i descobertes, - i no hi ha geòlegs que no li agradi explicar-les- aquesta entrada serà diferent i faré dues coses: per una banda, una ressenya de la guia, que bé s'ho mereix, i per altra, us descobriré alguna coseta més extra que no surt a la guia i que potser us farà gràcia conèixer si aneu per aquells verals.
Som-hi doncs.
Donat el baix nivell d'alfabetització geològica del públic general costa molt de fer una guia de geologia. Si fas una guia botànica, per exemple, està clar no cal fer una introducció explicant les parts de les plantes i vas directament al gra. I quan es va planta a per planta moltes coses es donen per sabudes sobre ecologia i geografia. Per això sovint les guies geològiques destinen bastant espai -massa- a fer  un resum de la geologia bàsica de l'ESO. I tampoc pots explicar punts que tot i tenir un alt interès científic la gent no entendria per manca de base. Crec que en Marc i l'Albert (i amb la del Cadi ja van dues guies del mateix estil) han trobat un equilibri entre donar les nocions bàsiques justes, mostrar de manera atractiva indrets curiosos per al gran públic i posar la mel a la boca als que ens agradaria anar una mica més enllà. Però bé, aquests últims intuïm per on van els trets i ja ens espavilem cercant informació extra.
També vull remarcar la gran tasca gràfica que realitza el mateix Albert Martínez. El editors sabem com n'és de difícil trobar il·lustradors amb prou base científica per obtenir un resultat atractiu, modern i rigorós. Però si l'autor és geòleg i bon il·lustrador, doncs oli en un llum.
La part gràfica correspon a Albert Martínez. Els itineraris els pots seguir amb un app pel móvil.
La guia conté una part introductòria, tres itineraris i una selecció de punts d'interès geològic fora dels itineraris.
La introducció consta d'uns rudiments sobre el cicle geològic i hidrogeològic (en raó de les diverses fonts que es troben al llarg dels itineraris) i una explicació bàsica sobre l'origen de les muntanyes de Prades.
Els itineraris són tres. El primer té lloc a l'entorn de les Masies, zona en que destaquen les fonts ferruginoses. Després segueix pel barranc de la Plena, on hi ha diverses pedreres abandonades que explotaven filons de pòrfir granític i acaba al mirador de la Pena.
El segon itinerari te lloc al voltant de la Mina Atrevida i altres que explotaven la barita dipositada al llarg d'una falla gran falla.
El darrer itinerari  es centra sobretot en el relleu granític de la Vall de Castellfollit.
El bloc final bloc ens convida a visitar alguns punts destacats com el naixement del Francolí, la cova de la Font Major i altres cavitats de la capçalera del Francolí.
Runams al barranc de Sant Bernat.
Vist això us recomano que agafeu la guia, seguiu els itineraris i si podeu aneu a treure el cap a uns quants punts més de collita pròpia.


1. Ermita de Sant Miquel: on sempre bufa el vent. El primer punt no és exactament geològic però probablement hi té a veure i és certament sorprenent. Si us fixeu amb el contorn del massís, que s'alça de sobte sobre la Conca, té un perfil en "genoll". En l'angle del genoll hi "desemboca" el barranc de l'Ermita i hi ha una petita capella circular amb un parell de bancs i una font. Doncs bé, en aquests punt, que també és un bon mirador, quan a l'agost ja no podia més amb la calor venia a gaudir de l'aire condicionat. Per la raó que fos, sempre hi passava una la brisa fresqueta de manera contínua i persistent per més encalmat que estigués tot.

2. Jaciment de sílex de l'Estepar i zona de vegetació halòfila. Una mica més enllà de l'ermita de Sant Miquel, a mà esquerra surt una pista que corre paral·lela a la falla de Montblanc. En un moment donat la pista circula sobre materials eocens guixencs molt compactes que contenen nòduls de sílex, alguns de fins a 30 cm de diàmetre. És bastant probable que donada la quantitat i qualitat del material aquest sílex fos explotat a l'antiguitat, tot i que no n'he trobat cap referència. La pista es creua amb la desembocadura del barranc de la Tossa sobre la plana de la Conca, on la combinació de guix impermeable, enclotament i aportacions esporàdiques d'aigua dóna lloc a una una petita àrea on abunda la vegetació pròpia de les zones humides amb algunes espècies halòfiles.

3. Mines abandonades de la Santísima Trinitat. La pista que surt de l'ermita de Sant Miquel arriba a l'ermita de la Santísima Trinitat, arranjada com a àrea de pic-nic amb aparcament, taules, barbacoes, servei de bar, etc. Si continueu pista enllà enfilant el barranc de l'ermita, a dreta i esquerra trobareu les restes de les edificacions d'unes antigues mines. Mig amagades pel bosc hi ha alguns runams on és possible trobar alguna mostra de sulfurs de ferro, galena, fluorita, carbonats de coure, etc.

4. Emita de San Joan. Ja veieu que la cosa va d'ermites.  La de Sant Joan està situada a l'extrem d'un penya-segat de conglomerats i gresos del bunsandstein, un lloc força salvatge amb unes vistes molt bones sobre la Conca de Barberà que permeten fer una interpretació geològica del paisatge. Els ermitans ja sabien on la natura acollona i més convida a meditar. Cal destacar les diferents geoformes llaurades sobre els gresos del buns, el relleus tabulars i les cingleres del plans de Sant Joan que queden al sud, etc.

5. Estret de la Vall. El barranc de del Vall és un torrent que neix a l'altiplà tabular dels plans de Sant Joan i de Rojals (un poblet xicarró del terme de Montblanc ple d'encant), sobre les calcàries dels triàsic. S'hi encaixa formant uns alterosos penya-segats. Alguns torrentets tributaris llauren "portells" sobre el penya-segat que quan plou generen saltants d'aigua. Quan el torrent de la Vall surt de la muntanya per entrar al pla de la Conca de Barberà es troba amb una muralla de calcàries del triàsic verticals on hi excava un pas molt estret, una geoforma bastant singular.

6. Mineralitzacions de sulfurs SEDEX. Si feu una ullada la meva tesina veure que l'objectiu era trobar dipòsits SEDEX dominats per la pirrotina i rics en platinoids. De mineralitzacions de sulfurs n'hi ha una mica per tot el massís, però els SEDEX en concret es troben en una estreta formació de quarsites negres de 0,5-1 m de potència situades a al base de diversos mantells d'encavalcament de materials silurians. Alguns d'aquest materials estan travessats per dics de pòrfir que els incorporen en el seu si, com "digerides" per aquests. Si trenques un tros de dur pòrfir sovint és curull de cristalls de pirrotina i altres cosetes brillants que tant agraden als col·leccionistes. Doncs bé, un bon punt on trobar-ne és a la pedrera abandonada que hi ha una mica més enllà del primer revolt en mànec de paella que et trobes segons puges per la pista de la Pena. Està embardissat, i cal anar en compte amb els ruscs d'abelles però val pena: el magnòmetre es va tornar boig!

7. Pedreres abandonades de pissarres ampelítiques. Just enfilar la pista de la Pena, a mà dreta surt una altre vial que porta a unes explotacions abandonades de pissarres ampelítiques. Són tant negres, tant lleugeres i taquen tant les mans que semblen grafit. És un bon punt on poder trobar amb sort graptòlits.

Vinga, aquest Sant Jordi ja teniu un llibre per regalar!

dilluns, 14 de març de 2016

Geologia de km 0: la gravera abandonada de Can Boada (Vallès Occidental)

Estic duent a terme un projecte de catalogació dels Punts d'Interès Geològic de Terrassa, és a dir, del seu patrimoni geològic. Es tracta d'un projecte personal, és a dir, per iniciativa pròpia (sense esperar ni demanar diners públics ni paraigües del món acadèmic), al meu ritme (rascant estonetes a la nit, els cap de setmana, mentre espero que l'olla bulli...) i amb els meus criteris, que, en la mesura del possible procuro que siguin rigorosos i adaptats als estàndard estatals. D'aquest work in progress ja n'he fet tres presentacions públiques que podeu trobar a la xarxa.
El terme de Terrassa està a cavall de tres estructures geològiques principals: Conca de l'Ebre, Serralada Prelitoral i Depressió Prelitoral. Això implica una gran geodiversitat i en conseqüència, la possibilitat de que contingui  una densitat elevada de Punts d'Interès Geològic.
Que sigui un projecte personal no vol dir que no sigui benvingut un cop de mà, sobretot a l'hora de identificar nous PIG (aquí teniu una llista provisional), rebre bibliografia, aconseguir bones fotos i que finalment alguns especialistes revisin els textos de les fitxes. Òbviament hi ha la intenció de que això cristal·litzi en algun tipus de publicació o guia divulgativa. Però això ja es veurà. Anem fent.

A tots els geòlegs ens agradaria regalar-nos una visita a Islàndia, al Gran Canyó o si més no, ni que sigui un cap de setmana a Zumaya o a Montrebei. Però de geologia per gaudir i estimular el nostre cervell n'hi ha arreu. Cal una altra mirada de lo quotidià.  Fer un projecte tant focalitzat en la meva vila em fa practicar el que jo anomeno "geologia de km 0", treballar en una escala de detall que et fa apreciar el que per al públic general no és obvi i que sovint s'escapa de la bibliografia existent. Així, per exemple, en el cas de Terrassa hi ha uns pocs indrets dels que trobem referències extenses en tesines, tesis i revistes d'impacte (els jaciments paleontològics miocens, el jaciment plistocè de Vallparadís i altres, les vulcanites de les Pedritxes, el ventall al·luvial de Sant Llorenç...) i uns pocs més dels que hi ha algun article en alguna revista d'estudis locals, mencions puntuals en treballs més generals o referències en algun estudi tècnic (els Caus del Guitard, els bad-lans del torrent de Gaià, el turó de Roques Blanques...).

I amb el que resta inèdit, què passa? Jo aquí estableixo tres categories:
  • PIG que no tenen valor científic rellevant, ni didàctic, però que són curiositats o rareses dins el context local. Per exemple: les restes dels talussos de les rieres que creuaven el casc urbà, el petit aflorament de granitoides de prop de l'ETSEIT, que és l'únic del terme...
  • PIG que no tenen valor científic rellevant però que són bons exemples didàctics de determinades estructures o fenòmens geològics, com per exemple, el contacte erosiu miocè/quaternari de prop de Torre Mossèn Homs, les esllavissades dels transvasament de la riera del Palau.... Alguns potser no tenen importància suficient com per desplaçar-hi estudiants universitaris, per exemple; però sí estudiants de les escoles i instituts locals, sortides divulgatives amb entitats, etc.
  • PIG que a priori semblen tenir valor científic rellevant però dels quan encara no s'ha fet cap estudi específic.
Us poso un exemple. Darrera de l'IES Torre del Palau, al barri de Can Boada i a tocar del casc urbà hi ha una gravera abandonada que té una mica de tot el que he dit; és com si fos una mena de "geoparc del pati del darrera". Tant és el suc que se li pot treure que de moment ja hi acompanya tres visites. Pura geologia urbana sense haver d'agafar el cotxe amb el valor afegit de que en un radi de 800 m hi ha quatre centres educatius que hi poden accedir fàcilment i treure'n força profit didàctic. Ara us explico per sobre algunes de els coses que s'hi poden veure.

 Situació de la gravera abandonada de Can Boada, al NO de Terrassa, just al costat de l'IES Torre del Palau.. S'hi identifiquen les parades principals.
Parada 1. Panoràmica general
Al caire de l'antiga gravera tenim una magnífica panoràmica del pla de Terrassa i el seu entorn que permet identificar les principals unitats geoestructurals del seu terme (i més enllà: Montserrat, Montseny, Collserola, Garraf...). El una vista N-E observem:
1. Sant Llorenç del Munt, de la Conca de l'Ebre.
2. Davant de Sant Llorenç tenim una alineació de turons que pertanyen a la Serralada Prelitoral, en que cal distingir les escates d'encavalcament paleozoiques (2a) de les Pedritxes-La Pineda (a l'esquerra) i Castellar (a la dreta) i els blocs triàsics (2c) de Roques Blanques (ocupat antigament per una pedrera), Pujol, Calderols i els Rossos.
3. La gravera explotava les graves miocenes del turons que envolten el casc urbà. En les parades següents les veurem amb més detall.
4. Per últim s'observa com la major part de la ciutat s'assenta sobre el pla que conforma el ventall al·luvial de la riera de les Arenes. Cal fer nota que tot i que la topografia sembla plana, ascendeix lleugerament vers l'eix de la riera, és a dir, el nucli central de la ciutat està més elevat que els laterals, una observació que sorprèn a molta gent però que té a veure amb la morfologia convexa dels ventalls.

1. Conca de l'Ebre; 2. Serralada Prelitoral; 3. Turons miocens de la Depressió Prelitoral. 4. Ventall al·luvial de la riera de les Arenes.
Parada 2. Gravera de Can Boada
La gravera explotava uns materials d'aspecte ocre inconfusible. Es tracta d'unes bretxes miocenes de matriu llimosa (Aragonià superior-Turolià inferior), distribuïdes en cossos de potència mètrica i geometria lenticular. Els clast són exclusivament paleozoics: pissarres, gresos, esquists, lidites i quars (aquest destaquen molt pel seu color blanc). S'interpreten com les fàcies proximals del ventall al·luvial del sistema Terrassa-Viladecavalls. En aquest sentit és un bon aflorament per explicar la sedimentologia i estratigrafia d'aquest tipus de fàcies.

Visat general del front d'explotació de la gravera.
També és un bon punt per mostrar un parell de curiositats:
  • Una geoforma característica com són els xaragalls i bad-lands. 
  • Els materials quaternaris col·luvials, aquí a la vista, que cobreixen els turons miocens i que gràcies a processos pedològics formen un crosta carbonatada molt vistent.
Sobre els materials miocens hi ha capa col·luvial en al qual sovint s'hi ha desenvolupat un gruixut i dur tapàs de calitxe.
Parada 3. Turó testimoni amb falla inversa.
Aquest aflorament és particularment curiós. Es tracta d'un turó testimoni que servia per tenir una referència del volum extret a la gravera i que està solcat per una falla inversa. A més, en tractar-se d'un cos isolat te l'avantatge didàctic de que tenim un bloc diagrama a escala 1:1 d'una falla: la podem veure des de tots els angles.
Hi ha un altre element rellevant en aquesta falla i és que associada al pla hi ha una bretxa molt clara, d'uns 25 cm de potència, amb una zonació de les diferents microestructures. No conec cap més lloc prop de casa que es vegi tant bé una estructura d'aquestes característiques.
Turó testimoni amb falla inversa. A la foto inferior s'observa la bretxa de falla associada, d'una reologia més resistent que la resta de materials del bloc.
Parada 4. Fractures mineralitzades
Finalment, davant de la porta d'entrada de l'IES hi ha un talús de menys de 100 m que talla els materials miocens. Podria ser més del mateix del que ja es veu a l'antiga gravera però hi ha un fet particularment interessant: les graves estan fracturades per desenes de falles de petit salt, tant normals com inverses i en direccions diverses. A més, aquestes fractures estan mineralitzades amb carbonats.
Bé, jo ignorant de mi no donava cap més importància que la possibilitat de mostrar un exemple no gaire vistós de com els fluids mineralitzats circulen de forma preferent per les fractures i hi depositen la seva càrrega. Però cercant per aquí i per allà em vaig trobar els treballs que Irene Cantarero i altres han fet sobre materials i estructures contemporànis en diferents indrets de les Cadenes Costaneres Catalanes; i caram, realment s'hi pot treure molt de suc de com ha evolucionat el marc tectònic general a partir d'unes estructures tant comunes.
Però no us penseu que hem estat els primers en adonar-nos d'aquestes falles mineralitzades: un article de Jacint Elies de l'any 1934 ja en parla. Amb un català i una terminologia científica molt de l'època que ens fa somriure per sota el nas i que ens remet a alguns paratges que avui jeuen sota l'asfalt.
Visió general de l'aflorament.
La mineralització endureix les falles i fa que destaquin enfront l'erosió. 
Més fractures
Dues fractures particularment interessants, sobretot la de l'esquerra. El pla de falla ha quedat a la vista i es pot veure la superfície de la crosta carbonatada.