dissabte, 25 octubre de 2014

Un tast d'arqueosísmica al monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Berguedà)

Tornant amb la família i amics del Moixerò, en Pep ens va suggerir visitar el monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà), recentment restaurat per al Diputació de Barcelona. El cas és que es va convertir en un interessant i inesperat tast d'arqueosismologia. Recomano la visita, val la pena.
L'arqueosismologia és una disciplina relativament nova que complementa o es suma a les no gaire més antigues de la neotectònica i la paleosísmica. És a dir, que és lo últim de lo últim, o si més no, tal com s'entén actualment.
És una disciplina que es basa en l'estudi dels antics terratrèmols per mitjà dels indicadors que romanen en el registre arqueològic com per exemple, capes de destrucció, construccions lineals (viaductes, camins, canal...) desplaçades per la ruptura de la superfície, danys estructurals en edificis, senyals de reparacions, etc.
Penseu que en un  terratrèmol un edifici pateix vibracions longitudinals i transversals deixant indicadors molt característics i diferents dels deixats per altres anomalies del terreny com l'assentament del subsòl, el col·lapse gravitacional, allaus i rierades, etc. En són exemple les dovelles sortides cap en fora de l'arc, la dovella central desplaçada cap avall (!), parets plegades ("ondulades"), fractures conjugades, columnes rotades o amb els blocs que les formen situats en ziga zaga... Aquí us podeu descarregar un pòster amb alguns exemples.
Doncs resulta que cap allà els segles  IV o V hi havia una comunitat d'eremites vivint en unes coves  del talús de la terrassa fluvial del Bastareny. Coves en un talús de grava? No les he vist però per alguns dels blocs de construcció que s'observen en l'edifici i les abundants fonts de l'entorn (una d'elles, al monestir mateix) cal pensar que originalment serien balmes afavorides per al precipitació de travertins de vessant (primera interacció geologia-arqueologia).

Situació geològica de Sant Llorenç prop Bagà, en un terrassa del Bastareny. El substrat està format per guixos i pelites del keuper.
Cap el segle VI o VII fan assentar els eremites sobre la terrassa  i els construïren una petita església (sembla que si el poder els subvencionava el culte els tenia més controlats que no pas fent d'okupes), però l'església bendictina actual es basteix en diverses fases a partir del segle X. Curiosament s'edificà amb la part posterior a ponent i l'entrada a llevant (i no com la majoria d'esglésies romàniques). La raó també és geològica: la part posterior, on hi ha l'altar i el més sagrat, es fonamenta sobre els substrat del vessant del Serrat de les Hores, mentre que la resta està fonamentada sobre les graves de la terrassa, menys consolidades.
Va passant la història fins convertir-se en un gran monestir amb claustre, refectori, hospital, molins, horts.... i ens plantem al dia 2 de febrer de 1428, quan un terrible terratrèmol assolà grap part de la Catalunya Vella: un desastre molt ben documentat en obres com Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. El resultat és que gairebé que tot el que no s'assentava sobre la roca mare anà a terra o quedà molt malmès. Curiosament va aguantar força intacta la meitat de l'església, que estava edificada sobre roca ferma, .
En taronja, la part del monestir que va anar a terra i el blau, el rebliment de runes i dipòsits de vessant  de marcà el nou nivell de circulació. 
Com era un moment de crisi forta el monestir no es reconstrueix i es procedeix a aixecar una paret per tancar l'església per llevant i a enderrocar i terraplenar amb la runa gairebé la meitat de l'interior de l'església i la terrassa fluvial, elevant el nivell de circulació ben bé 2 o 3 m. D'aquest fet s'havia perdut la documentació històrica, però a molts els sobtava que arran de terra en la paret sud hi hagés una finestra!
A la meitat que es conservà dempeus es podem apreciar moltes estructures arqueosísmiques.
Passegeu-hi i descobriu-les.
El que més sobta, i que es veu millor des de dins que des de fora, és l'evident desplom de les parets.
Els blocs de les columnes estan desplaçats en ziga zaga alguns mm, però suficient per veure's a simple vista.

La paret està ondulada com una ruffle!
Com fou un input inesperat no us puc explicar gaire més, però a veure si algú de vosaltres s'anima  a anar-hi ben documentat pot aportar més detalls.

dilluns, 6 octubre de 2014

Jaciment d'icnites de Ponts (Noguera)

Fa un parell d'anys, un estudiant de batxillerat (o la seva mare, o la seva professora, ara no ho recordo exactament...) va contactar amb mi  per comenta-me que prop de Ponts havia vist el que semblava un jaciment de petjades, si en sabia alguna cosa i si volia anar a fer una ullada. Per les fotos aportades, hi havia moltes possibilitats. Era inèdit? Malgrat la seva ubicació a peu de carretera, molt visible, semblava que no hi havia bibliografia sobre el cas. I li vaig aconsellar el que s'ha de fer en aquests casos: posar-se en contacte amb la gent del ICP.
Situació geològica del aflorament
I així va ser. Un dia hi van fer cap amb l'amic Joan Madurell per confirmar que sí, que eren icnites d'algun vertebrat. Per desgràcia, malgrat que estava convidat, no vaig poder assistir-hi.
El cas és que temps al temps, d'aquella troballa n'ha sortir un estudi fantàstic, amb una metodologia de treball molt professional, el darrer primer premi del Treballs de Recerca de convocat pel Memorial Manuel Vázquez Montalbán Petjades Fóssils prop de Ponts (La Noguera). Estudi d'un nou jaciment de la mà d'en Nil Rodés que ha tingut el detall de citar-me en els agraïments. Gràcies Nil.
Per treure'm l'espineta clavada, fa uns dies, anant de camí a Isona vaig aprofitar per parar i delectar-me amb aquest interessant jaciment.
Visió general del sector principal. Una part molt important del jaciment es va despendre (blocs ocres del terraplè) a principis de l'any 2014.
Un altre punt de vista del jaciment
L’aflorament està situat al SO de Ponts, al marge dret (venint de Calaf) de la carretera C-1412, prop del quilòmetre 3, en que sembla una extracció abandonada, molt fàcil d'identificar.
El conjunt d'icnites principal aflora sobre un estrat de gresos grisos de gra fi d'una potència de 10-12 cm amb un cabussament d'uns 70º i que fan pensar per la disposició en una mena de Fumanya en petit. Altres estrats inferiors i superiors presenten guixos, margues i marques típiques d'un ambient palustre: esquerdes de dessecació, pistes d'invertebrats, taques de reducció i oxidació, marques de branquetes, etc, i també, algunes petjades en condicions d'aflorament pitjors. Om data aquests materials del Priabonià.
En l'extrem esquerre de l'aflorament la densitat de penjades és tal les fa gairebé indistingibles les unes de les altres
En Nil, en el seu estudi, identifica 6 tipus d'animals diferents, totes de de mamífers tetràpodes, tot i que no és fàcil determinar de quins, degut al mal estat de conservació de les impressions encara que la forma, mida i la distribució suggereix que potser es tracta de cèrvids.
Gràcies als blocs despresos es poden observar les petjades amb detall.
Es poden identificar fins a 6 tipus de petjades.

divendres, 12 setembre de 2014

Mineralització tipus red-bed cuprífer a Coll d'Oriol (Baix Llobregat)

Als anys 80 del segle passat, quan era un adolescent al qual li agradava anar a la muntanya a veure si trobava algun mineral (junt amb altres xavals, no us penseu que era tant rar!) les possibilitats de mobilitat es reduïen a on et portaven les cames, la benevolència d’algun pare, anar amb els FGC a Collserola, amb l’autobús a Matadepera o amb la RENFE fins l’estació d’Olesa, i d’aquí cap a les serres del entorns.
L’estació d’Olesa en si és un geòtop reconegut de visita obligada. Crec que si no fou el primer lloc on anàrem amb l’Obrador, fou dels primers. Avui no és que els trens no hi parin en aquesta estació: és que han enderrocat l’edifici i ara sols queda una andana fantasma. Comprensible tenint en compte que el nucli urbà quedava a uns 5 km. Un dia va baixar del tren un xicot tot trajat i desconcertat. Era de Barcelona i havia d’arbitrar un partit de bàsquet a Olesa. No sé si va arribar a temps, però va llepar segur.
El mític geòtop de l'estació d'Olesa.
Tornem al que anàvem. Rellegiu entrades anteriors (1, 2, 3, 4, 5, 6...  )i visiteu aquestes muntanyes carregades de patrimoni geològic. Les mineralitzacions, tot i que poc importants,  també estan presents. En una d’aquelles sortides primerenques vàrem trobar un nivellet de gres micaci gris-verdós dins del buntsandstein, uns metres al sud de la pilastra del viaducte del Boixadell sobre la B-121. Contenia  força restes vegetals i un pigallat d’un verd molt viu. Malaquita? No era la manera en que jo l’havia vist. Li ensenyàrem a un químic conegut  i ens posà en alerta: allò era un dipòsit cuprífer tipus red-bed, i com altres de similars trobats al triàsic pirinenc podria contenir -ull!- minerals radioactius.  Això ja no molava!. S’ho endugué per analitzar-ho i per sort ho descartà. Aquesta mostra encara la conservo.
Mostra de la B-121. Notis la gran quantitat de restes vegetals.
Un red-bed és una formació continental dipositada en condicions oxidants, com clarament indiquen les tonalitats vermelloses i ocres dominants en els materials del buntsandstein, degut a la presència de Fe3. Però en les bases d’alguns paleocanals om pot apreciar zones de tonalitat verdosa o groguenca de caràcter reductor, a causa de la presència de matèria orgànica procedent de vegetals arrossegats pels propis corrents d’aigua que van formar els canals. És aquí on  es localitzen les mineralitzacions de coure, omplint alguns porus, formant crostes al voltant de còdols o bé fines venetes en les diàclasis i plans d'estratificació.
Quan en aquestes condicions reductores arriben solucions de sulfats de coure (procedents  de l’erosió dels jaciments metàl·lics de l’àrea font durant), els  sulfats es redueixen a sulfurs, precipitant i formant minerals com calcosina, covellina, tetraedrita i calcopirita.
Posteriorment, durant el quaternari, aquestes mineralitzacions s’oxidaren com a conseqüència de la circulació d’aigua subterrània, passant momentàniament a dissolucions aquoses de sulfats. No obstant això, degut a la presència del carbonat de calci en la roca matriu, els sulfats passen a carbonats, i es forma malaquita (i en molta menor quantitat, atzurita, que jo no vaig veure)
La casualitat va voler que l’altre dia, en aquesta zona, a 2 o 3 m per sobre el Coll d’Oriol, al mig del corriol que ascendeix cap a la Creu de Saba, em trobés dos nivells de gres gris verdós cuprífers. Són força cohesius i destaquen dins la sèrie de llims rogencs.
Situació dels jaciments esmentats i esquema geològic. P: paleozoic. B: buntsandstein (en blau fosc, el nivell conglomeràtic basal). M1; muschelkalk inferior. M2: muschelkalk mig, M3: muschelkalk superior. 
Per la morfologia es tracta de dos paleocanals.

El paleocanal inferior, d'un metre de potència és força ric en malaquita, particularment en la base, on forma crostes centimètriques.
Una altre detall curiós és la presència de lag de cairells de pissarra i còdols tous.
El nivell superior és més pobre i prim i la malaquita es troba més dispesa pigallant la roca.

Nivell superior.
Vaig cercar alguna referència bibliogràcia per esbrinar si era un jaciment inèdit i l´únic que he trobat és un article d’en Mata Perelló (Introducción al estudio de la mineralizaciones cupriferas asociadas a red-beds de Olesa y Esparraguerra). Ell localitza uns indicis per sobre del camí que va de Sant Pere Sacama a Sant Salvador de els Espases, prop del Coll Cendrós i per sota de Puig Ventós. El problema és que el topònim Coll Cendrós no existeix i crec que bateja erròniament Coll d’Oriol amb aquest nom, on es troba la masia abandonada de Can Puigventós, sota el turó homònim. Sigui un jaciment inèdit o el que descriu no poden diferir i el sabi indica que a més de la malquita, om pot trobar atzurita, calcosina i cobellina.
Tampoc hi ha constància de que s'hagin explotat mai aquest red-beds, però valdria la pena aprofondir-hi tenint en compte la immediata presència d'un mas històric com el de can Puig Ventós o el proper jaciment neolític de la Cova dels Lladres, on es trobaren joies de variscita.
Can Puigventós.

diumenge, 31 agost de 2014

Discordança progressiva de Sant Salvador de les Espases (Baix Llobregat)

Els llocs de frontera sempre són interessants. A la interfície entre sistemes sempre passen coses.  En altres ocasions he fet referència a l'interessant patrimoni geològic que atresora l'espai entre el Llobregat i Coll Cardús (Vacarisses/Terrassa), al límit entre la Serralada Prelitoral i la Conca de l'Ebre, i dins de la segona categoria, entre els ventalls al·luvials de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. Cada passeig que hi faig em porta una sorpresa. (aïr mateix sense anar més lluny, pels volts de Puig Ventós vaig trobar unes mineralitzacions de coure que crec inèdites i que seran objecte d'una propera entrada). No en va hi ha tres geòtops inclosos en el catàleg de la Generalitat: Ribes Blaves, la riera de Sant Jaume i el que avui ens ocupa, la discordança progressiva de Sant Salvador de les Espases. 
A part de l'interès geològic, l'ermita de Sant Salvador (Olesa de Montserrat/Vacarisses/Esparraguera) bé val una visita pel seu interès paisatgístic i històric. Està declarada  Bé Cultural d'Interès Nacional (1949) i està encastellada dalt d'una cresta conglomeràtica, les Roques de l'Afrau, de fàcil defensa, encarada frontalment a Montserrat de la que ens ofereix unes vistes magnífiques.
Ermita de Sant Salvador de les Espases. La paret limita directament sobre la superfície de discordança, un fet realment curiós.
El camí més curt és el que puja des del balneari abandonat de la Puda, de fort desnivell, però us aconsello carenejar pel corriol que corona la Carena de Can Torrella (Vacarisses), que surt de la masia homònima i ofereix en quasi tot el seu recorregut vistes de 360º geològicament molt interessants.
Aquesta ermita era l'antiga capella del Castell de les Espases, un castell de frontera, documentat des de l'any 985, i del qual només en resta el basament d'una torre circular. L'edifici actual correspon a una reforma del segle XVI a la que se li han anat sumant altres. Una part de l'edifici és d'accés lliure i s'utilitza com a petit refugi: hi ha unes taules, una llar de foc, unes graelles, una petita cisterna d'aigua... Uns excursionistes veterans d'Olesa pugen cada cap de setmana, en tenen cura, i ofereixen beguda als visitant. Gràcies ells aquest edifici no s'ha ensorrat pel vandalisme.
Tornant a la geologia, la carena de les Roques de l'Afrau conté una discordança sintectònica molt clara i didàctica, molt vistent gràcies a la pobre vegetació de la zona. Aquesta discordança és fruit de les relacions de compressió de la Serralada Prelitoral sobre la Conca de l'Ebre i afecta una porció molt petita dels conglomerats, passant ràpidament en dues direccions (cap a conca i cap a la serralada) a superfícies de continuïtat estratigràfica o paraconformitats. L’angle de rotació associat a aquesta discordança és d’uns 25 graus. Podeu trobar informació molt més detallada a Sedimentary response to thrusting and fold growing on the SE margin of the Ebro basin (Paleogene, NE Spain)
La imatge següent està presa des de  les restes del castell mirant cap a l'est (el nord és a l'esquerra i el sud a la dreta).
a) Puig Cendrós. b) Pla del Fideuer. c) Roques de l'Afrau. d) Coll de Bram. e) Puig de l'Hospici.
1)  Triàsic. 2) Bretxes del Cairat (Cuisià). 3) Gresos i lutites amb intercalacions de conglomerats de a Formació de la Salut (Cuisià-Lutecià). El 4) correspon a un dels trams conglomeràtics especialment potent, de la Formació de la Salut. 5) Conglomerats polimíctics de la Formació Montserrat (Bartonià). 6) Gresos i lutites versicolors. Són dipòsits lacustres i palustres molt interessants per la seva escassetat en un entorn deposicional fonamentalment subaeri (Bartonià). 7) Gresos, bretxes i lutites vermelles (Bartonià). 8) Gresos i lutites vermelles amb intercalacions conglomeràtiques de la Formació Vacarisses (Bartonià). El 9) correspon a un tram conglomeràtic. 10 Prim tram margós amb ostreids (Bartonià).
Conglomerats de la Formació Montserrat, a la superfície de dicordança (material 5).
Lutites versicolors. El trams més durs contenen oncòlits (material 6)


Formació Vacarisses (material 8)