Especial Sant Jordi: top 10 guies geològiques de Catalunya

De material escrit sobre els tresors geològics de Catalunya no en falta. Tenim la sort de viure en un país de grans geòlegs, però que també interessa a molts investigadors estrangers i això fa que la bibliografia especialitzada sigui abundant. I gràcies a Internet (raco.cat, per exemple) és accessible i de franc. I si voleu o podeu pagar sempre es pot tirar de sciencedirect.com. Bé, de fet tampoc cal doncs tenim l'excel·lent Biblioteca de Geologia (UB-CSIC).
Per contra no hi ha massa guies pràctiques o divulgatives sobre espais concrets, però si les suficients com per fer una tria de 10 bones guies. Aquí les teniu (l'ordre és absolutament aleatori i el criteri, personal i discutible: no pretén se cap cànon).

	Guia geològica del Montsec i de la vall d'Àger. Rossell, J. i Llompart, C. (Centre Excursionista de Catalunya, Ed. Montblanc, 1988). 168 pàgs. Si el Montsec i la vall d'Àger són la Meca de la geologia catalana, en Rossell és el seu profeta (i Creu de Sant Jordi). Aquesta guia sigui probablement la primera expressament divulgativa i alhora moderna i d'edició professional feta al nostre país. Consta de dues meitats: en la primera es donen nocions teòriques de geologia i paleontologia (orientades al gran públic), i a la segona, es descriuen 9 itineraris. Inclou un mapa.
	Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. Riba, O. i Colombo, F. (IEC i RACAB, 2009).  278 pàgs. No és ben bé una guia, però conté parts prou entenedores per al gran públic, com per llibre en mà, descobrir per un mateix el subsòl de Barcelona. De fet, amb el capítol de síntesi final es pot tenir una idea general molt bona. El trobo tant apassionant que ja l'he llegit tres cops, i com ja n'he parlat en altres articles, no m'esplaio més. Una part del que s'explica en aquesta obra ho trobareu a The Geology of Barcelona: an urban excursion guide. Gibbons, W. i Moreno, T. (The Geologists' Association, 2012). 72 pàgs., que també conté alguns recorreguts per la zona dels turons de Barcelona.
	Roques del Port. Arasa, A. (Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, 2011). 312 pàgs. Abans que res, no us deixeu enganyar pel títol, doncs no és una guia petrològica, sinó una guia integral de tots els aspectes geològics dels massís del Port. La primer part és un resum clar i entenedor de tectònica i estratigrafia general (molts llibres de batxillerat Ciències de la Terra ja els agradaria encertar-la tan bé). La segona és una crònica històrica, era a era, de l'esdevenir del Port. L'última part està dedicada a la seva hidrogeologia i geomorfologia. Conté moltíssims dibuixos i fotos i es nota la feina d'anys i anys d'un autor que s'ha patejat pam a pam les muntanyes del seu cor. Tot i que no proposa itineraris concrets és fàcil agafar idees per fer-te'ls a mida.
	Meravelles geològiques del Pallars Sobirà. 10 itineraris geoturístics. Ardèvol, L. et al (Arola Editors, 2005), 280 pàgs. Aquest llibre és una obra coral de cinc geòlegs curtits en la feina de portar gent al camp (no en va el Lluís Ardèvol és l'artífex de Geoplay). Està més pensada pels que ja teniu nocions geològiques i voleu anar de cara el gra i veure coses interessants més que aprendre geologia (és a dir: geoturisme: el nom no enganya). L'obra s'estructura en 10 itineraris no estrictament temàtics que transcorren per indrets d'espectacular bellesa (Vall de Cardós, Valls d'Àneu, Pla de Corts, Congost de Collegats...). Cada parada ensenya un aflorament "de llibre", d'aquells que et deixen amb la boca oberta. Les fotografies són molt bones i la cartografia està molt ben feta.
	Geología de Girona. 9 itinerarios de campo. Pallí, L., Roqué, C. i Brusi, D. (editors) (AEPECT i UdG, 2002), 244 pàgs. Aquest llibre fou publicat en motiu del XII Simposi sobre l'Ensenyament de la Geologia. La primera part introdueix la geologia de Catalunya en general i la de les comarques de Girona en particular. La segona part recull i amplia en certa manera, alguns dels itineraris geològics publicats a la col·lecció Dialogant amb les Pedres (UdG, 1991-2003), constituïda per onze petites guies. Alguns dels indrets que proposa el llibre són La Costa Brava, el Montgrí, el Cap de Creus, Banyoles i la Zona Volcànica de la Garrotxa. Respecte la col·lecció Dialogant amb les Pedres destaco els llibrets dedicats al camí de ronda de s'Agaró, el vulcanisme de la Vall de Llémena  el vulcanisme de la Selva, l'hidrotermalisme gironí i, a Caldes de Malavella.
	Guia dels paisatges granítics dels països Catalans. Vilaplana, J. M. (Kapel SA, 1987), 182 pàg. L'editoral Kapel publicà una col·lecció de guies naturalistes (arbres, insectes, bolets...) en un moment en que no hi havia gran cosa al respecte en l'àmbit específicament català. I també van ser prou valents com per tenir la intenció de publicar-ne alguna d'estrictament geològica (coralls fòssils, per exemple!) abans desaparèixer. Llàstima! Alguns títols després els ha reeditat Pòrtic. Aquesta guia es centra en la geomorfologia del granit, i més que proposar itineraris amb parades concretes, ofereix una sèrie de visions generals sobre zones granítiques com el Montseny, el Maresme, la Costa Brava o l'Alt Pirineu.
	Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Guía geológica. Martínez, A. (IGME, Organismo Autónomo de Parques Nacionales, Editorial Everest, 2010). 216 pàgs L'organisme responsable de la xarxa dels parcs naturals estatals s'ha proposat cobrir el buit de que, ni tants sols els parcs canaris, tinguessin una guia geològica com cal. Un fet vergonyós. De les que ullat d'aquesta col·lecció, aquesta és la millor se'ns dubte, doncs el seu autor, a part de ser un geòleg bon coneixedor de la zona, també és un excel·lent il·lustrador que s'ha encarregat de la part gràfica. I això té una valor afegit que no paga el preu del llibre. Impressionant!  L'obra consta d'una introducció general a la geologia dels Pirineus i del parc natural, i de 13 itineraris curulls de fotos, mapes i esquemes.
	El vulcanisme. Guia de camp de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Martí, J. et al (Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 2000). 104 Pàgs. El vulcanisme garrotxí és un dels pocs temes dels quals hi ha força cosa divulgativa publicada en forma de quadernets, tríptics, mapes, etc., però es va considerar que calia editar un material més sòlid per poder explicar al gran públic el fruit de 20 anys de recerca al parc. Consta d'una introducció general sobre el fenomen del vulcanisme i 15 itineraris molt ben triats. Us el podeu descarregar gratuïtament. També cal fer esment a un llibre pioner de gran èxit, no estrictament geològic, Els volcans olotins i el seu paisatge (Serpa, 1981) i al complet El vulcanisme prehistòric de Catalunya (Diputació de Girona, 1998). En tots tres hi ha la mà del mestre Mallarach. Guia de geologia de Collserola. Martí, M. (dir) (Consorci Parc de Collserola, 2008). 174 pàgs. És una guia destinada al gran públic, bastant ben editada i il·lustrada, amb bones fotos però que potser decebrà als que estigueu més entrats en el tema. M'ha costat decidir si la incloïa o no per aquesta raó... S'estructura en tres parts: la primera ofereix unes nocions bàsiques de geologia, centrant-se sobretot en la petrologia (l'estrella de Collserola). La segona part consta de cinc itineraris, i la final, es dedica als recursos geològics del parc. Montclús. Misteriós naixement i desaparició d'un poble. Rosell, J. et al (IGC, 2010). 112 pàgs. Em deixo aquest llibret pel final, per donar relleu a la seva originalitat: un intent reeixit de casar la cultura entesa com "de lletres" (arqueologia, història, art, paisatge, turisme, literatura...), amb la geologia. És el primer títol d'una col·lecció El llenguatge de les pedres que impulsa el IGC (bé, si és que les retallades no l'han postergat per sempre, doncs no n'ha sortit cap altre en tres anys...). En aquest cas se'ns planteja perquè Montclús, un poble de la Noguera situat enmig d'un caos de blocs i rodejat de llegendes que parlen de pecadors i castics divins, quedà abandonat. Pura geologia forense que manté el suspens fins al final. Inclou un itinerari genial.

A part d'aquestes 10 obres cal fer referència a unes quantes més de caràcter general, com són els 4 volums de l'Enciclopèdia d'Història Naturals dels Països Catalans dedicats a la geologia i a la paleontologia (Enciclopèdia Catalana, 1985-1992), Atles Geològic de Catalunya (ICC i IGC, 2010), Patrimoni Geològic de Catalunya (Enresa, 2001), Els minerals de Catalunya (IEC, 1990) i Geología de España (IGME i SGE, 2004).
No ha entrat a la llista per ser fora del Principat, la guia que per mi marca un camí a seguir en quan a plantejament dels itinearis: El naixement d'una illa. Menorca. Guia de geologia pràctica (IME, CIM, 2002). Tampoc puc parlar amb coneixement de causa de El patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars (UdG, 2010), doncs tot i que en els reportatges que he vist pinta molt guapo, m'ha estat impossible aconseguir-ne un.
A part de l’àmbit paper tenim el digital, on hi ha alguns blogaires que expliquen les seves sortides de camp, com per exemple Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona o MineralCAT entre altres (animeu-vos a donar-vos conèixer a través dels comentaris a aquest post!). Fora del Principat, el valencià  Aventuras geológicas en el cuaternario és el meu preferit  També podeu preparar-vos moltes sortides de camp consultant les fitxes descriptives dels EIG catalogats per la Generalitat. Em consta que existeix un PDF amb les fitxes ordenades i editades, però no tinc l’enllaç per descarregar-lo (algú el té?). Un altre recurs digital de categoria són els excel·lents itineraris penjats al portal interuniversitari El Geocamp.
Alguns espais naturals han publicat fulletons , tríptics, quadernets didàctics  i altres petits documents  amb més o menys encert, que es poden descarregar via Internet. La del Pedraforca fa goig, però en tot cas, cal entretenir-se i fer una feina de cerca. Sort!
M'agradaria que els lectors em féssiu arribar les vostres propostes, suggerències, crítiques i recomanacions... fins hi tot si em voleu regalar guies, doncs jo, mira, les acceptaré, ves que hi farem! i en faré la ressenya.
Bon Sant Jordi!

P. D.: aquesta entrada li dedico a una bibliotecària estupenda a la que li tinc l'ull posat. Petons de Sant Jordi, Agnès!

El volcà de la Tuta de Colltort (Garrotxa)

Un volcà no és pas una cosa petita, però tot i així a Catalunya, en els darrers 20 anys, s’han descobert ben bé una quinzena o més de volcans i afloraments volcànics neògens i quaternaris. És una feina de rastreig que bàsicament ha desenvolupat la gent del Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa, del Geocamp de la UdG i també la campanya cartogràfica de l’IGC, que ha trobat molts petits afloraments esparsos. Algunes descobertes importants, com en el cas del Camp dels Ninots, són fruit de la reinterpretació d'afloraments coneguts de fa temps; i altres com el que ens ocupa, el de la Tuta de Colltort, de la revisió de bibliografia antiga. De fet, i això val com a cas general, molts afloraments i jaciments de fòssils i minerals citats pels pioners de la geologia catalana “s’han perdut” a causa de dos factors: el creixement de les àrees urbanes i, encara que a alguns us pugui sorprendre, l’increment de la superfície forestal. I és que malgrat els incendis, l’abandonament del carboneig, les pastures i els conreus de secà, han fet que hi hagi més bosc avui que fa, com a mínim, 70 anys. Tant és així que les fotos aèries de l’anomenat vol americà (1956-57), el primer que de manera sistemàtica va cobrir tota la península, encara són molt útils.
La Tuta de Colltort és un volcà “redescobert” l’any 1997 no sense certa polèmica fruit de la impossibilitat de trobar bons afloraments a causa de l’espessa coberta vegetal. 

Vista del volcà des del mas Colltort. La Tuta (cova)  és una fondalada ovalada, esbocada cap al sud-oest, de 100 × 130 m i uns 60 m de fondària. Les vores del cràter i les parets, gairebé verticals (1), estan formats per gresos calcaris i per això om pensava que es tractava d´un enfonsament càrstics. El seu fons és pla i cobert per un espès alzinar que només permet observar alguns retallons de dipòsits piroclàstics molt compactats, formats per fragments de mida mil·limètrica. Per sobre aquests dipòsits, i des de la base del cràter en surt una petita colada de lava (2) d'aspecte massiu i que només aflora en alguns marges de les feixes que s’esglaonen davant la Tuta, molt retreballada  antròpicament i envaïda per falgueres.

El volcà de la Tuta de Colltort es troba entre mig del volcà de Can Tià a l’est i el de Fontpobra a l’oest. S’hi arriba prenent la pista que surt del km 61,5 de la carretera C-65, entre Sant Esteve d'en Bas i Sant Feliu de Pallerols. Es passa de llarg el llogaret de Sant Iscle de Colltort, i quan la pista arriba  al capçalera de la vall de Sant Iscle, es troba a mà dreta, inconfusible.

Sobre la foto del vol americà de 1956: 1. Cràter de la Tuta, amb piroclast a la base. 2. Petita colada massiva de la Tuta.
3. Cràter del volcà de Can Tià. 4. Colada basàltica del volcà de Can Tià. 5. Colada piroclàstica d'origen freatomagmàtic associada al volcà de Can Tià. Es tracta d'un material poc habitual en l´àmbit del volcans olotins.

Els terrals de Can Balasc i el languià marí de Rubí (Vallès Occidental)

La dopamina és una neurohormona  que segrega el propi cervell i que regula funcions com el comportament, l’estat anímic, la son, l’atenció, l’aprenentatge i moltes altres. Alguns neurocientífics -no tots- sostenen que la dopamina està més relacionada amb el sentiment que generen els desitjos anticipats i la motivació (voler fer, voler tenir o voler saber) que no en el plaer instantani: la felicitat està en l’avantsala del plaer. I quan un geòleg surt al camp amb l’expectativa de trobar quelcom que el sorprengui, la dopamina va a doll. És una sensació que també coneixen els birdwachers, els caçadors, els boletaires... Què veurem? Què trobarem?
En ciència, la resposta a un enigma obre noves preguntes i genera un fletxa de dopamina que empeny a continuar buscant amb l’únic objectiu de mantenir-nos en una gustosa sensació d’anticipació.
Només investiguem per ser feliços.
Us poso un exemple: fa un any llarg em vaig adonar que els murs del monestir de Sant Cugat del Vallès eren fets de carreus de lumaquel·la i ho vaig trobar molt sorprenent. La fletxa de dopamina em va guiar fins la pedrera de Can Campanyà, però pel camí vaig anar trobant documents que em feien venir ganes de saber més coses i visitar nous llocs. La fletxa es bifurcava. Un dels que em vaig trobar és la interessantíssima tesi doctoral Petrologia i diagènesi en sediments de l'Oligocè superior i del Miocè inferior i mitjà de la Depressió del Vallès i del Pla de Barcelona. Evolució de l'àrea font i dinàmica dels fluids, d’en David Parcerissa. Conté un parell de mapes manuscrits on es localitzen diversos nivells miocens marins  entre Castellbisbal i Rubí, del languià concretament. Cercant la foto aérea es podia apreciar clarament que alguns d'aquests nivells estaven afectat per unes extraccions d'argila, a Can Balasch (Rubí). I cap aquí vaig anar a treure-hi el cap.

Però abans d’ensenyar-vos què hi ha, una mica d’introducció per situar-nos. La depressió del Vallès-Penedès corre paral·lela a la costa i s’obre al mar pel Baix Penedès. El desmantellament de les serralades  litoral i prelitoral l’han anat reblint de sediments bàsicament al·luvials, però alhora, de tant en tant, les transgressions marines penetraven terra endins. 

Fins on arribaven? Depèn de la magnitud de la pujada del nivell del mar. Si pujava poc, imagina´t que només queda inundat el Baix Penedès. Si puja bastant, fins l'Alt Penedès. I si pujava molt, el mar entrava dins el Vallès Occidental. El cas és que durant el languià és produí la màxima transgressió i el mar penetrà fins l’alçada de l’eix Rubí-Sant Cugat-Cerdanyola. De fet, l’aflorament marí més oriental conegut es troba a l’entorn del sincrotró ALBA i om creu que aquest penetrà, de fet, per la paleovall del Besòs.

 A grans trets el burdigalià superior-languià està format per quatre unitats principals, de baix a dalt:

• Unitat terrígena basal, molt rogenca, d’origel al·luvial i col·luvial, que segur que la coneixeu de vista: és el que aflora als marges de l'AP-2 a l'alçada de Castellbisbal.

• Complex detrític-carbonatat, format per una alternança de micrites, wackstones i mudstones amb caràcies ocres i lutites vermelles. Contenen nombrosos motllos d’evaporites i venes de guix fibrós. Corresponen a una zona de mud-flad.

• Unita detrítica superior, formada per gresos, conglomerats i lutites ataronjades. 

• Gresos amb influència marina, de tonalitats ocres.

• Margues gris-blavoses.

• Calcarenites bioclàstiques, com les de Can Campanyà.

Els tres terrals de Can Balasch són autèntics cràters que perforen de les calcarenites bioclàstiques fins el complex detrític carbonatat. El forat principal és el que està a tocar de la subestació elèctrica de Rubí, fa 50 m de fondària i està envoltat per una tanca de seguretat. De de l’exterior om pot observa un tall net.

En aquesta gravera no s'hi pot entrar, però la que hi ha adossada al nord, més petita, no està tancada i amb les degudes precaucions, om pot accedir al rebaix perifèric.

Als terrals de Can Balasch s'hi exploten argiles del burdigalià superior i margues del languià (nivell gris de la dreta, al nord en la realitat ). S'hi pot arribar des del centre de Rubí, creuant el pont sobre la riera de les Arenes a l'alçada del carrer de Sant Joan i seguir per l'avinguda de Castellbisbal sense deixar-la (a mitja urbanització fa un gir cap el sud: no passeu de llarg!). Quan s'acaba la urbanització segueix una pista de terra que va cap a l'estació transformadora de Rubí. Al cap d'uns centenars de metres trobareu els terrals a mà esquerra.

Vista des de la tanca perimetral: 1. Unitat detrítica superior del burdigalià, afectada per fractures normals. La literatura cita fragments de closca de tortuga. 2. Paquet de gresos, amb restes de mol·luscs i margues gris-blavoses, del languià. Hi ha una zona de transició amb algunes capes margoses i evaporítiques.

Vista general amb alguns punts destacats.

Punt 1

Els nivells de transició del burdigalià a languià contenen alguns nivells carbonatats de potència decimètrica formats en ambients lacustres. Una cosa molt curiosa és que els estan molt "foradats". Perquè? Doncs són motllos de cristall de guix evaporític contemporani a la roca. El cas és que durant la diagènesi el guix a migrat dels forats als plans d'estratificació, on ha adoptat un hàbit fibrós.

Punt 2

El rebaix deixa el sostre de la capa de gres (a l'esquerra) net i permet transitar-hi.

En un paisatge de materials tous, aquesta capa de gres més dura forma un petit relleu en cuesta que funciona de límit entre dos camps. Un aprofitament curiós.

Es tracta d'un gres molt ric en fauna. Destaquen el bibalbs. En alguns trams es pot dir que és una lumaquel·la donada l'alta densitat de closques.

Un altra mostra d'exuberància paleontològica.

Punt 3

Els nivells margosos destaquen pel seu color gris blavós intens que maquen un màxim trasngressiu. La corona és una capa de gresos conglomeràtics.

Es tracta d'un nivell pobre en fauna, però conté algunes coses curioses, a apart del caragol de l'angle  inferior dret, com aquest presumible resta vegetal vermellosa.

Punt 4

Cap el sostre, les margues van esdevenint cada cop més arenoses, i finalment, trobem un paquet de gresos conglomeràtics amb alguna resta de fauna fragmentada.

Trobareu moltes més fotos d'aquest indret a punxant aquí.
Si cerqueu a internet, trobareu que hi ha polèmica veïnal amb quin serà el destí d'aquest forats. El possible final com a abocadors no agrada. Normal. Ara bé, sigui quin sigui el tipus de destí final o restauració que se'n faci, fora bo que els gestors consideressin el valor geològic d'aquest indret i deixessin a la vista algunes seccions.

Cinc anys de Bloc de camp (i un regal)

El dia 14 de gener de 2008 s’estrenava aquest bloc, avui fa just 5 anys. És per això em permeto fer un balanç públic del que han estat aquest lustre en comptes de fer l'habitual ressenya. Els que seguiu Bloc de camp sabreu quants sou, què us agrada i d’on veniu. I per cel·lebra-ho us faig un regal. Però haureu de llegir fins al final.

Noranta indrets en 5 anys. Base cartogràfica a partir del MDT del ICC.

D'on venim?

La motivació d’aquest bloc era doble. Per una banda, altruista i socialitzadora: compartir els meus modestos coneixements sobre el nostre valuós patrimoni geològic. He procurat escriure per a geòlegs i a no geòlegs.

L’altra motivació era més personal: el bloc m’havia de permetre estar, ni que fos amb la punta del dit petit, en l’escena, és a dir, contactar amb gent interessant, ampliar els meus coneixements. I en part així és. Amb alguns de vosaltres he intercanviat correus, he pres un cafè i fins hi tot, he sortit al camp. M’heu explicat coses i hem imaginat projectes que ves a saber on ens portaran... Estic molt frustrat pels que m’heu convidat a descobrir els secrets del vostre territori i no hi ha manera de quadrar agendes. Si d’alguna cosa vaig curt és de temps lliure. Però insistiu, us ho prego. Moltes gràcies de cor.
On anem?
He mantingut disciplinadament la cadència de com a mínim una entrada mensual. Inicialment eren una fitxa senzilla, però a partir de la dedicada al retrocés del Fangar vaig començar a fer articles més treballats i això exigeix més esforç. Tot plegat, a dia d’avui són 90 indrets que posats sobre el mapa del territori mostren una distribució molt desigual. La majoria estan en un radi de 40 km al voltant de Terrassa, la meva ciutat. Hi ha un grup que pivota entorn del vulcanisme gironí i un tercer en el Pirineu berguedà i solsoní. La resta són indrets on hi arribo de pixapins i sempre que he puc he procurat de treure'n la punta a allò que he vist.
Per últim, de manera experimental (i per practicar el meu pobre anglès), tinc mig aparcat el blog Geological Atlas of Catalonia que es nodreix només amb imatges del Google Maps i el Street View.
Fa cinc anys no hi havia cap blog en català dedicat a això, però avui ja som una colleta de geòlegs i aficionats del país que expliquem a la xarxa les nostres troballes. Un dia ens hauríem d'animar i fer un geo-pícnic fora del món virtual. Qui s'anima? 
Qui sou?

Aquest bloc té quasi 65.000 visites, però això no vol dir gran cosa. Entenc que els lectors són aquells que l'esteu seguint de manera més o menys sistemàtica. Així, 139 persones esteu sindicades al blog via RSS i 51 via Friend Connect del Goggle. Sóc refractari al facebook, però com molta gent només utilitza aquesta eina per informar-se vaig decidir obrir una pàgina que es nodreix de les entrades i que segueixen 50 persones (però sols unes 20 fan clic). També tinc compte a twitter, amb 125 seguidors. Tot plegat, xifres molt modestes però que poc a poc van sumant. També podeu veure algunes fotos  més al Picassa i saber de mi al Linkedin.

D'on veniu?

Els cinc estats d'on procedeixen més visites són Espanya (95%),  Estats Units (0,75%), França (0,5%), Brasil (0,4%) i Argentina (0,3%). Per ciutats són Barcelona (49%), Girona (8,6%), Terrassa (6,5%), Madrid (5,6%) i Tarragona (3%).

Què us agrada?

Els articles amb més visites són les Estunes (2.264), les Tarteres de Cambrils (948), Platja del Racó-cala de s’Illa Roja (770), Seguint el rastre del torrent d'en Pere Parres (740) i el Clot d'Espolla (630).

I un regal...

Per celebrar aquest aniversari regalo una sortida de camp guiada per un servidor per conèixer el fan delta eocè de Sant Llorenç del Munt. Seria de 10.00 a 16.00 el dia 17 de febrer. Poden venir a aquesta sortida, totalment gratuïta, les 10 primeres persones que escriguin un comentari valorant el blog (opinió, consell...) en aquesta entrada. Ha de ser un escrit de com a mínim 300 caràcters (contant espais) i donar-me una adreça electrònica de contacte (si no la voleu fer pública la podeu introduir després a través del formulari de contacte). Jo us faré un toc per quedar en el punt de trobada i altres detalls.
Una abraçada i sort!