Font del Lleó (Vallès Oriental)

Com arribar-hi.
La Font del Lleó es troba al centre de la població de Caldes de Montbui, a la plaça del Lleó. No té pèrdua.
El coneixement de la geologia pirinenca va fer un salt important gràcies a les nombroses prospeccions petrolieres que es fan fer a finals del setanta i principis dels vuitanta. Què hauria passat si s’hagués trobat a Catalunya petroli amb abundància? Doncs que s’hauria explotat. El cert és no es va trobar gaire res (hi ha qui diu de tornar-ho a intentar). Contemporàniament es van fer una sèries d’estudis sobre el potencial geotèrmic del Prelitoral i els resultats confirmaren que era una de les zones més anòmales de la mediterrània occidental, fora d’Itàlia. S’havia trobat el petroli del futur… o sigui, del present! I què es va fer? Molt poc. Que jo sàpiga uns hivernacles experimentals a Sant Cugat.
Però farà mig any va sortir un breu a la premsa local terrassenca explicant que una companyia australiana havia représ les prospeccions amb l’objectiu d’explotar aquesta energia. Una mostra més de com el nostra país encara pesen massa els models de desenvolupament premoderns.
Un indicador del potencial geotèrmic d’aquest racó de món és la Font del Lleó, una surgència d’aigua hipertermal que brolla a ni més ni menys que 74 ºC, la temperatura més alta de l’estat Espanyol i una de les més altes d’Europa. Aquestes aigües com a mínim s’exploten des de l'època romana, quan es construïren les termes encara conservades. De fet la surgència no és directament observable, ja que l’aigua està canalitzada per una galeria molt antiga que no es pot transitar sense un equip especial.
Des d’un punt de vista geològic, la surgència (no la font) està situada al límit de del depressió del Vallès amb la prelitoral, que en aquesta zona posa en contacte el miocè detrític amb els granits.
Fins a mitjans de la dècada de 1970 es pensava que les aigües procedien de l’alliberament d’aigües magmàtiques, però els estudis isotòpics revelaren de que tenia un origen meteòric realimentat principalment des del les graves miocenes, i en molt menor mesura, del granit fissurat. Aquestes aigües s’escalfen gràcies a un sistema geotèrmic profund, que assoliria 110 ºC.
La font del Lleó és un exemple de com un fenomen hidrogeogeològic es divulgat des de tots els vessants (arqueològic, històric, arquitectònic…) menys el geològic. Fins hi tot la informació sobre aquest aspecte que hi ha al museu Thermàlia és clarament insuficient, i en canvi el la gènesi de tot plegat té prou ganxo com per fer-ne una divulgació de més nivell.

Panoràmica des del Turó de l’Escletxa -447 msnm- (Bages)

Com arribar-hi
A l’entrada de Rellinars per la B-122 venint de Terrassa, heu d’agafar el primer trencall a mà esquerra, al costat de la plaça, i seguir un centenar de metres tot recte. Passareu per davant del poliesportiu, i tot seguit, heu de trencar pel primer carrer a mà dreta, i immediatament, de nou a mà esquerra per un altre amb forta pujada (avinguda Vacarisses). Uns metres més enllà l’asfalt s’acaba i comença la pista, generalment en bon estat. Si aneu a peu podeu seguir les senyals del GR-5, que us portaran al peu del turó, reconeixible per la fita geodèsica que hi ha al cim. En vehicle, sempre heu d’anar per la pista principal tenint com a referència l’esmentada fita. Un cop al peu del turó, cal agafar un corriol que hi puja amb un cop de pit.
L’amic Marc Boada em comentava que a la caseta on passa algunes festes hi té de tot el que li pot plaure a un naturalista per entretenir-se (plantetes i bestioles , i fins hi tot alguna resta arqueològica), però que a nivell geològic és un muermo: pissarres i pissarres indiferenciades sense ni un mal fossilet, ni cap filonet mineral ni res interessant que dur-se al martell. Jo sempre l’insisteixo que s’ho ha de mirar amb uns altres ulls, que a mi també em passava el mateix al tros del sogre i que durant anys em vaig mirar amb fastigueig les fàcies mitjanes del ventall al·luvial de Sant Llorenç, fins que un dia vaig descobrir una estructura sedimentària interessant per aquí, uns travertins per allà, una pedrera abandonada, una baumeta amb restes zooarqueològiques, etc.
El Turó de l’Escletxa va ser el primer “descobriment” potent. L’any 1999 el Periódico va regalar una sèrie de mapes dels parcs naturals de Catalunya, que no eren més que els mapes comarcals del ICC “en fotocòpia ampliada” (diguem que l’escala era més gran però el detall el mateix). En aquests mapes hi havia alguna informació afegida tipus càmpings, llocs d’esbarjo, vistes panoràmiques… i en vaig localitzar una propet que no coneixia: el turó de l’Escletxa (o si).
I realment és un lloc molt sorprenent, d’alçada modesta i poc conegut que dona una molt bona panoràmica de 360º ideal per entendre l’estructura geològica del marge sud de la conca de l’Ebre. Així d’un cop d’ull podem identificar els següents punts:

• A l’oest, una panoràmica completa de tota la vessant de llevant de Montserrat, on s’identifiquen perfectament les seqüències deposicionals, a part de diferents qüestions geomorfològiques (diàclasis, fenòmens de vessant, etc.).
• Al sud oest, el contacte entre la Serralada Prelitoral i Montserrat, o es pot intuir la discordança progressiva de Sant Salvador de les Espases.
• Al sud, els tram de la Serralada Prelitoral entre el Llobregat i Collcardús. En primer terme també es pot observar la vall de Vacarisses excavada pel Llobregat sobre les fàcies vermelles de la formació Vacarisses.
• A l’est, el potent fan delta de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, i en primer terme, les seves fàcies mitjanes i distals on d’assenta el Turó de l’Escletxa. Es un bon punt per comparar aquest fan delta amb el de Montserrat.
• Al nord oest, en primer terme, la plana del Bages i els contraforts de l’altiplà de la Segarra.
• Al nord, els Pirineus, sobretot el sector del Port del Compte.

I on és l’escletxa que dona nom al turó? Doncs al cim no, però hi ha la possibilitat d’accedir-hi per un corriol que surt des de l’estació de la RENFE de Castellbell i el Vilar i que arriba als peus d’una cinglera conglomeràtica situada just sota el turó per la banda nord oest. La cinglera està clivellada per una estreta diàclasi (l’escletxa) que es pot superar fent el mico, una sortida clàssica per a iniciar nens "valents" que jo havia patit de crio amb l’esplai.

Camp de pegmatites de Castellar del Vallès (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
Al nord de la C-1415a entre Matadepera i Castellar del Vallès hi ha una escata d’encavalmenet de materials paleozoics formada per micasquists, fill·lites i ignimbrites riolítiques, intruïda per un petit batòlit granític i nombrosos filonets de pegmatita. Hi ha moltes (massa) pistes forestals que recorren la zona i permeten fer-ne un prospecció. El filó més gran està situat al quilòmetre 23,5, al pont que travessa el torrent de Miralles (no és el de la foto!).
Em sembla que tots els nens de l'escola que col·leccionàvem minerals fa gairebé tres dècades (per afició o per fer la cole de pedres que tocava fer a setè d'EGB), teníem entre les nostres peces una moscovita procedent del solitari filó de pegmatita que aflora l’antic Hospital del Tòrax. Era el punt de partida de moltes excursions (sobretot per anar a berenar al llac Petit) i s’hi podia arribar amb autobús. Era el caramelet que ens feia somniar en quan tinguéssim més autonomia per anar a lloc on ens donés la gana. El que no sabíem és que més a l’est, entre Matadepera i Castellar hi havia un autèntic camp de pegmatites esperant-nos.
La primera cartografia detallada d’aquestes aparegué en la tesina d’en Joan Ubach (Els terrenys pre-carbonífers de les Pedritxes-La Pineda-Castellar del Vallès, 1984). Es tracta d’unes pegmatites (i també d’algunes aplites) que contenen alguns cristall ben formats i de mida respectable d’almandina, turmalina, moscovita i microclina.
Pel que jo sé, des de l’esmentat treball, no se’n ha fet cap estudi més, i és una llàstima, doncs les pegmatites acostumen a guardar algunes sorpreses geoquímiques interessants.
La foto és del físic i bon amic Toni, que va venir a celebrar el dilluns festiu enduent-se alguna bona esgarrinxada!

Platja del Racó-cala de l’Illa Roja (Baix Empordà)

Com arribar-hi
Des de Pals cal agafar la GIV-6205 cap els Masos de Pals i continuar fins al final, a prop de l’extrem sud de la platja de Pals (la platja del Racó, on abans hi havien les antenes de Radio Liberty). A la la plaça del Racó hi ha un aparcament, i seguint el camí de ronda passareu per la punta Espinuda, la cala Moreta i la cala de s’Illa Roja.
Em van recomanar aquest indret per anar-m’hi a banyar, però un cop allà vaig quedar molt sorprès per la seva geodiversitat i no entenia com anava el trencaclosques de roques i estructures. Per sort, la platja del Racó està catalogada com a EIGC i mirant la fitxa he entès alguna cosa.
En un espai relativament petit es troben els materials paleocens de la Serralada Transversal (Muntanyes de Pals) amb els paleozoics de la Serralada Litoral (bloc de son Ric del Massís de Begur). La diversitat litològica i estructural i l’abrupte relleu costaner configuren un paisatge molt atractiu amb uns quants afloraments de llibre, d'aquells que quedes bé si hi portes gent. Podem observar moltes estructures tectòniques, ígnies i metamòrfiques diferents, com ara plecs, falles, bretxes de falla estries de falla, foliacions, crenulacions, kink-bands, eixams de filons, estilòlits, dics clàstics, discordances…; una gran diversitat de roques com ara lampròfirs, granòfirs amfibolites, marbres, quarsites, cornianes, fil·lites, fil·lites pigallades, calcàries, gresos, conglomerats…; i pel que fa a la geomorfologia, formes com penya-segats, cales, tòmbol, illots, superfícies d’arrasament, despreniments, etc.
Al fons de la fotografia s’aprecien la barana del camí de ronda que ressegueix els sediments paleocens-eocens detrítics, grisos al sostre (conglomerats de matriu carbonatada amb restes de fauna marina) i vermells a la base (gresos) discordants sobre el sòcol paleozoic constituït per marbres dolomítics clars. En primer terme s’observa un marbre dolomític travessats per filonets de lampròfir en contacte mecànic amb les amfibolites, tot plegar afectat per un plec.

Icnites de Collcardús (Vallès Occidental)

Com arribar-hi.
Les icnites es troben aproximadament a un centenar de metres de la sortida del túnel de Coll Cardús (carretera C-58), a mà dreta en sentit Manresa i es poden veure clarament en el talús, arran de la carretera. És una zona amb molt de trànsit i cal anar amb molt de compte si es vol parar en el voral.
















Anant cap a Manresa, sempre m’havia cridat l’atenció un rosari de bonys que apareixien en la base d’un estrat subvertical de gres vermellós que aflorava al talús de la carretera. Serien unes icnites? Efectivament, una ullada a peu d’aflorament confirma el que sembla: unes 20 petjades marcades en la formació de la Salut de l'Ilerdià-Cuisià.
La manca de resultats fent una cerca a Internet em feien pensar que, malgrat la seva visibilitat, potser eren inèdites; però parlant d’això i d’allò amb una coneguda em va confirmar que un altre conegut seu n’havia fet un article poc després de la seva exhumació. La qüestió és que no recordava ni el títol ni sabia donar-me cap més referència. Estaré molt agraït si algú em pot aportar alguna dada al respecte.
Imagino que les icnites sortiren a la llum l’any en que es fer la carretera. Això vol dir que porten quasi 40 any a la intempèrie, i això em fa patir una mica, no només per que amb el pas dels anys es van deteriorant, sinó per que arribat el cas, es podria fer qualsevol obra de millora o ampliació de la carretera i endurse-les pel davant.
Animo a l’ajuntament de Vacarisses a que pregui nota del cas i valori aquest interessant patrimoni que té en el seu terme.

Moviment de vessant a Montserrat del 28/12/08 (Bages)

Com arribar-hi
La imatge està presa des d’un petit turó sense nom que hi ha sobre Viladoms de Baix, un alberg que es troba al quilòmetre 5 de la BV-1212 de Vacarisses a Castellbell i el Vilar.

El 28/12/08 es va originar a la zona dels Degotalls, unes desenes de metres metres més amunt de l’entrada de l’aparcament del monestir de Montserrat, un moviment de vessant que va desplaçar unes 2.000 tones de roca i terra.
Aquest fenomen va tenir un efecte secundari per l’autor d’aquest blog, que és que el proper dimecres 29 d’abril, el programa Quequicom del Canal 33 emetrà el reportatge Montserrat s’enfonsa? amb la seva participació. Sigueu benevolents.
Analitzant la imatge, interpreto que l’esdeveniment s’inicià amb una caiguda de blocs (es calcula que uns 800 metres cúbics) propicida per una diàclasi i afavorida per les quantioses pluges dels darrers dies. Aquest blocs impactaren sobre la vessant i desencadenaren una allau rocosa que es canalizà pel torrent del Collcabiró fins a Monistrol. En aquest vídeo de TV3 podeu veure com es produí.
Tot i que els mitjants parlaren indistintament d’esllavissada i lliscacament, en puritat, a mi em sembla que no són ni una cosa ni una altra.
Aquest tipus de moviments a Montserrat són constants, i en els últims 20 anys (més o menys), he anat veien com en la vessant del Llobregat apareixien, dit així de memòria unes 6 o 8 ferides que poc a poc la vegetació anava cicatritzant. Animo a que us mireu el navegador de l’icc i intenteu detectar-les.