dimecres, 22 de març de 2017

Arqueosísmica a les Esglésies de Sant Pere de Terrassa? Una hipòtesi de treball (Vallès Occidental)

A Catalunya vivim en una aparent tranquil·litat sísmica. No som ni a Sant Francisco ni a Tokio. Ni tant sols a Granada. Però tampoc estem al mig del crató escandinau: en temps històrics, al s. XV, hi hagué una crisis sísmica devastadora.

Els testimonis escrits i han permès fer una reconstrucció força acurada dels fets. Jo us recomano el treball de síntesi impulsat per l'ICGC Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya.
El primer sisme documentat és de 1373, a la Ribagorça. El març i maig de 1427 en tingueren lloc dos més, amb epicentre a Amer i Olot, respectivament; el dia de la Candelera (2 de febrer) de 1428 ocorregué el terratrèmol més intens que ha patit Catalunya i del que en tinguem constància documental; i finalment, el maig de 1448 un altre amb epicentre prop de Granollers.

El de 1428 tingué l'epicentre prop de Camprodon i no fou cap broma: assolí una intensitat de IX i una magnitud de 6,5. Causà més de 1000 morts i la destrucció de molts edificis, no solament dels Pirineus orientals, sinó també de llocs tant allunyats com Barcelona: l'esfondrament del rosetó de la catedral de Santa Maria del Mar matà entre 20 i 30 persones.

De fet, Santa Maria del Mar conserva evidències en el seu parament de com fou afectada pel terratrèmol i és un punt de d’observació clàssic, doncs, encara que un edifici no s'enruni (que a més s'enruna d'una manera determinada), les deformacions que deixa, les marques arqueosísmiques, són molt característiques. Aquestes es troben recollides en l'anomenada Taula de Classificació d’Efectes Arqueològics de Terratrèmols (Earthquake Archaeological Effects, EAEs). 

Taula de Classificació d’Efectes Arqueològics de Terratrèmols
Jo rumiava que si havia afectat a Barcelona, perquè no podia haver afectat a Terrassa i haver deixat evidències en els (pocs) edificis de la ciutat anteriors al s. XV que es conserven, com el conjunt monumental les Esglésies de Sant Pere. 

D'esquerra de dreta: Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria.
Doncs bé, que també havia afectat Terrassa està documentat. Així per exemple, a causa de la gran inquietud que causà entre la població, a l’abril de 1427 es proclamaren edictes contra el joc, la blasfèmia i el juraments: les mesures típiques antisísmiques de l’època. Però el que causà malvestats fou el terratrèmol de la Candelera, principalment a l’església de Santa Maria. Segons consta en els documents parroquials s’hi diu:

«Havent ocorregut un espantable terratrèmol i de gran durada, els honorables consellers d’aquesta vila de Terrassa, anaren a l’església del Monestir de Santa Maria i no feren oració a Nostre Déu i Senyor i que ens perdoni i ens llevi per la sua misericòrdia infinita de la plaga del terratrèmol i determinaren anar en professó a Montserrat per implorar sa divina gràcia».

I en un altre document es descriu l’estat lamentable en que quedà Sant Maria i com s’hi deixà de fer missa:

«[…] que com la Sgleya de Madona Santa Maria de Terraça fos en mal disposició é govern, e dirubida en alguns lochs e fos perillós de hoyr lo offici divinal, dins la dita Sgleya, que sia bona cosa e rehonabla que en aço se provehis e que una vegada sia feta instància que la dita Sgleya dia hobrada e adobada en la manera ques pertany e que sens perill hom shi puxa stare que lo ofici entretan se faga en la Sgleya de Mossennyer Sant Pere la qual es assats ffort e tal que sens dupte e perill si pot bon estar e que si los administradors del priorat de Madona Santa Maria no solen dar cap ni consell en aço que los sien cessades les rendes de pagar fins que jàcen ço que deuen […]»

Al final l’església de Sant Maria fou adobada per poder dir missa. De fet, el conjunt de Sant Pere, com tots els monuments mil·lenaris a passat/patit/fruit etapes de degradació, restauració i també, d’excavacions arqueològiques. Són especialment remarcables les campanyes d’en Puig i Cadafalch (1906 -1929) i el Pla Director (1995-1997). En aquesta article de la wiki i en aquest llibret podeu fer-vos una bona idea de les vicissituds del conjunt monumental.

Arribats aquest punt jo em faig la pregunta: és possible que s’hi puguin apreciar avui en dia marcadors arqueosísmics, és adir: ja entenc que les parets que van caure i s’han aixecat de nou es podrà observar una discontinuïtat en el parament, però en aquelles estructures que no s’enrunaren, sinó que sols es deformaren, s’hauran conservat marques?

Tinc la sort d’haver compartit aula a l’insti amb una de les persones que més bé coneix aquest conjunt, l'arqueòloga Gemma Garcia, i em confirmà que tot i ser conscients dels desperfectes que ocasionà el terratrèmol, i que molts d’ells no foren restaurats fins l’era Puig i Cadafalch, de manera específica no s'ha enfocat cap estudi arqueosísmic. El resultat dels intensos estudis arqueològics es publicaren el 2009, La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia d’un conjunt cristià del segle IV al IX, i quan s'arriba al darrera apartat es diu: "Epoca moderna. Segles XIV-XVIII. A la zona sud-oest de l’antiga àrea residencial hem observat l’arrasament de les antigues edificacions i un terraplenament general on es construeixen noves edificacions que configuren una trama regular, sense determinar del tot la seva funcionalitat." Aquest arrasament té a veure amb el sisme?

No és la meva àrea de coneixement però una tarda de dissabte que tenia un parell d'hores vagaroses vaig pensar que podria fer l'exercici d'arribar-m'hi d'intentar localitzar alguna estructura de deformació. Així doncs, taula EAEs i càmera en mà vaig resseguir el monument. Res sembla massa evident. A primer cop d'ull, un dels marcadors més clars, els desplaçament de dovelles, no el sé veure; així que totes les estructures de deformació que mostraré poden ser generades per causes no sísmiques, pel que cal ser molt cautelós a l’hora d’interpretar-les. En primer lloc caldria contrastar-les amb tècniques de geologia estructural per determinar les trajectòries de deformació i que aquestes siguin congruents entre si. A més, també s’haurien de confrontar amb dades arqueològiques, paleosísmiques, arquitectòniques, etc. per poder extreure conclusions fiables.

En tot cas, si algú s'ho prengués més seriosament i arribés conclusions positives penso que això afegiria un altre punt de valor científics i històric al monument i podria ser objecte de visites de geòleg, enginyers del terreny, etc.

Aquí van:

Bombament de la façana oest de la rectoria, que antigament formava part de la Catedral de Santa Maria.
Inclinació manifesta de la façana oest de Sant Miquel

Aparent desplaçament d'un pany de paret a la façana oest de Sant Miquel
Escantonats en els arcs de Sant Maria. N'hi ha una mica per tot arreu.

dijous, 2 de març de 2017

Mina de baritina de la Bòfia de Coll de Pal -i una mica de nostàlgia crítica- (Berguedà)

Ja havia estat a aquesta mina de baritina de Coll de Pal feia uns trenta anys. Ho veus i tens un flaix. La vida et passa per davant: zooooooom! I el collons a terra. En acabat us explicaré una batalleta de quan era nano. Ara anem al tema.   

La mina de baritina de la Bòfia de Coll de Pal s'obrí l'any 1906 i s'explotà intermitentment fins el 1978. S'hi feren feines en galeria i a cel obert, com testimonien les estretes rases NE-SO. El que resta penso que té un alt valor didàctic: l'explotació es prou petita i permet tenir una visó global de la mineralització, les estructures geològiques són força clares i fàcils de reconèixer, l'aflorament no està emboscat, l’accés és fàcil, conserva algunes construccions mineres i hi ha una escombrera on recollir mostres sense haver d’anar pel món trinxant les coses.

Arribar a la mina és senzill. Uns metres abans del refugi de Coll de Pal, venint de Bagà, una pista surt a mà esquerra i en uns 700 m ja hi ets.
El punt groc marca la posición de la mina. Dcc: dolomies noduloses i lutites devonianes (formació Compte). Cagl: gresos, microconglomerats y lutites carboníferes (formació Bellver). (c) ICGC.
La mineralització consisteix en llentions de baritina d’ordre decimètric i mètric al si de dolomies devonianes. Aquestes cossos tenen un contorn corrosiu, són més o menys coherents amb l'estratificació i estan interconnectats pel diaclasat.
Llentió decimètic sobre la boca de la mina. Per una banda s'observa que és coherent amb l'estratificació i per l'altre, com creix a favor d'una diàclasi.
Al voltant de cada massa de baritina i ha una aureola mil·limètrica més o menys uniforme de sulfurs, quars i cristalls aciculars de calcita; i ja dins els primers centímetres de la baritina, om pot veure disseminacions (“puntets”) de sulfurs de coure i altres metalls. La baritina es presenta en agregats radials de cristalls espàtics, fins a mida mètrica. Dins les bossades es pot observar algun cairell aïllat de dolomia i de la pròpia baritina, com una mena d'intraclastes.
Bossada de baritina. S'observa com la ferrodolomia en contacte amb la baritina té una pàtina més fosca formada per sulfurs, quars i cristalls aciculars de calcita. També s'aprecien clastos de dolomia dins la mineralització.
L'alteració dels sulfurs de coure dona lloc pàtines de malaquita. Altres minerals que es poden trobar són atzurita, galena, calcopirita, tetraedrita, pirolusita, cervantita i estibiconita.
El marc general és de dolomies gris-blavoses devonianes (formació Compte), mentre que la mineralització en si s’enclava més concretament dins una franja decamètrica de dolomies marronoses que té un contacte corrosiu amb les dolomies gris-blavoses. La coloració de les dolomies marronoses denota un enriquiment en ferro (ferrodolomies).
Vista general del front sud de l'explotació. S'observa que banda i banda de la rasa les dolomies tenen un to blavós mentre la part central té un to marronòs (ferrodolomies). Es tracta de dolomies afectada per paleocarts.
Contacte entre les ferrodolomies (esquerra) i les dolomies grises (dreta) amb una massa de baritina entre ambdues.
Cos decimètric de baritina dins les ferrodolomies.

Detall de la boca i la tremuja, en prou bon estat.
Aquesta  morfologia de les masses minerals i la seva paragènesi són típiques de jaciments de reompliment càrstic, però no past del carst que actualment s’hi està desenvolupant (i que també es pot apreciar) sinó d’un de molt anterior. Hem d’imaginar-nos que en un període post hercinià i prealpí les dolomies devonianes es carstificaren deixant cavitats en el seu si. La deposició de la baritina tingué lloc en aquest espais buits, com ho mostren els creixement radial dels cristall, a partir de les parets i la presència de fragments de roca encaixant i de la mateixa baritina, en la base d’algunes bossades.

Aquestes cavitats eren plenes de solució mineralitzant, com ho demostra la uniformitat de la dissolució del carbonat i de l’aureola que envolta les masses de baritina. Queda esbrinar d’on prodecedeix aquest enriquiment de bari i altres metalls, d’on és que han migrat. L'estudi de les inclusions fluïdes indiquen que el fluid calent mineralitzant tenia un origen superficial i la composició isotòpica dels sulfurs és parella a les solucions de lixiviats de les evaporites triàsiques. Es creu que aquest rebliment te relació amb una paleosuperfície d'erosió coberta per fàcies garumnianes, que foren les que aportaren els fluids mineralitzants. Per observar aquest garumnià no cal anar gaire lluny, fins el Pas de la Devesa.

I la història de que era nano? 
Jo ja hi havia estat per que anava a un esplai molt excursionista. Allà teníem clara la resposta a la pregunta: platja o muntanya? Per nosaltres la muntanya era natura, recolliment i camaraderia (germanor en deiem) i la platja era ciment, estrès i massificació. El boom turístic dels seixanta  havia deixat el paisatge de la costa trinxat i la cosa no ha parat. Jo ja la vaig conèixer així. El Pirineu era l'escapada remota.
Però amb el temps la muntanya tampoc se'n ha lliurat. Recordo que l'any 1983 vaig anar amb una colla de xavalets de  Sant Jaume de Frontanyà al Puigllançada passant per la Font del Bisbe, Falgars, al Pobla de Lillet, la fàbrica Asland, Coll Roig i Coll de Pal. Cansats i trinxats, la promesa d'arribar a Coll de Pal era que des d'allà el Puigllançada era un cim de vaques que faríem amb un pet (tot i dur les butxaques plenes de rocs). En tres dies de caminada ens trobàrem ben poca gent (descomptant Sant Jaume i la Pobla): un pastor amb un ramat al Joc de Pilota, un matrimoni de pagesos amb un Santana, uns currantes esmorçant ens uns tallers semiabandonats de l'Asland i la gent que ens va deixar dormir al paller de La Pardinella de Gavarrós. Curiosament eren llocs on una desena d'anys enrere encara hi havia molta activitat humana. Mig engolits pel bosc trobàrem mines, rails, pilastres de telefèric, vagonetes... records d'una mineria  tot just abandonada.
Però la muntanya ja no és allò salvatge i solitari. La natura era corprenedora a Coll de Pal i més enllà també. Però ja no. La Tossa d'Alp i el Puigllançada també s'han degradat, sobretot la vessant nord, l'obaga, trinxada per les pistes d'esquí.
Ja sé que algú dirà que soc un urbanita que s'ho mira de lluny i què quan de temps hauria aguantat pasturant vaques; i que si no fos per l'esquí i els boletaires ara no hi hauria ningú als pobles. Però bé, jo penso que ens hem flipat una mica i probablement en tot plegat hi havia un punt mig.
Trenta anys després he tornat a Coll de Pal, i certament la presencia humana per bé i per mal és mper tot. Curiosament, però, aleshores no recordo haver vist ni cérvols, ni isards, ni voltors, ni marmotes, i ara sí. Un ramat de no menys de 30 isards als peu del Puigllançada emociona. És estrany. I jo voldria tenir-ho tot.
La Tossa d'Alp el 1956 i el 2016. Potser ens hem flipat un mica.

dimecres, 25 de gener de 2017

Kerry Geoparc (o no): una reflexió i un parell de coses per veure a Valentia Island (Irlanda)

Si el que t’agrada és la natura en general (i la geologia en concret) i no et deleixes per ensardinar-te en un no-lloc que a perdut el sentit originari a causa de la massificació turística, aquest és el meu consell: un cop decidida la comarca del país on passaràs uns dies de lleure, cerca els llocs d’estada i les coses que veuràs a base de fer anar eines Web Map Service. I utilitza les guies generalistes per localitzar els llocs comuns i... evitar-los! És el que faig. Aquí ho explico en més detall.

Quina es l'alternativa al turisme de llauna? Doncs viatjar amb l'esperit dels naturalistes de sempre ajudat per les eines digital. Cal que identifiquis les perles que gaudiràs en exclusiva treien suc als WMS i cercant a la xarxa literatura grisa (tipus POUM, estudi de patrimoni, peipers, tesis... per exemple). I sobretot, deixar-te sorprendre pel que et trobis.

Enguany el tema era Irlanda i mirant i remirant el WMS de l'OSi vaig decidir que la península d’Iverargh oferia bones possibilitats: pobles petits a la costa i un interior força feréstec (es Reserva Internacional de Cel Fosc), un litoral de morfologia molt diversa, les muntanyes més altes de l'illa, una vegetació peculiar a causa del corrent càlid del Golf i una fauna molt interessant (com per exemple, colònies de foca comuna i gris, cérvols i daines, gran diversitat aus marines, etc.).
 
L'Ordnance Survey Ireland (OSi) manté el portal Geohive amb una potent interfície WMS. Trastejant uns estona et permetrà des d'obtenir mapes geològics a localitzar cales solitàries per banyar-te (si ets prou valent o adipós).


Cercant més referències descobreixo amb sorpresa que la major part de la península d’Iveragh forma el Kerry Geoparc. Caram! Sense saber-ho el meu instint em porta a un geoparc! I aquí comença la frustració. Al meu facebook us explico com de frustrant pot ser per un geòleg anar a un presumpte geoparc.

La Lonely Planet va bé per saber quins llocs va tothom. Però tu ets un geòleg, un naturalista i un explorador de la que abasta totes les escales dimensionals de l'espai i el temps terrestres! No et rebaixis a la condició de turista! Si vas a Irlanda, aquesta guia (que em va aconsellar @PabloLowstand) et pot proporcionar una idea general de la geologia de l'illa i alguns PIG per visitar.


I ara un cop desfogat (algú ho havia de dir) us faig cinc cèntims de tres PIG de Dairbhere (Valentia Islanda península d'Iveragh que he visitat i que us convido que aneu a fer una ullada si us deixeu caure per la zona.

Dairbhere és una illa d'uns 11 km de longitud situada a l'extrem NO de la península d'Iveragh. Ocupa un lloc propi en la història de la tecnologia doncs el primer cable transatlàntic que s'establí unia aquesta illa amb Newfoundland (Canadà). Al far hi ha exposades algunes peces i de forma més extensa, en el petit museu Valentia Island Heritage Centre.


1. Pistes de tetràpode. 2. Pedrera de pisarra. 3. Geokaun.
Però anem a la geologia. Valentia està formada per materials devonians. Dels punts d'interès geològics més destacats en vaig visitar tres i van quedar pendents els penya-segats de Bray Head, a l'extrem oest de l'illa.
1. Tretrapod trackway. És la vedette del geoparc. Es tracta d'un rastre de petjades deixades per alguna forma de vida tetràpode en transició del medi aquàtic al terrestre (no es pot dir amfibi encara). Es tracta d'un aflorament d'importància internacional ja que ofereix l'evidència més antiga i fiable al respecte. Aquest rastre és el més extens dels quatre rastres devonians localitzats fins ara (uns 2 m en total), ara bé, cal dir que depèn de com li dona la llum no es veu gran cosa, és a dir, tu intueixes el que en els tríptics es veu genial. Jo estava mig emocionat, però els turistes francesos del meu costa van marxar sense haver vist res.
El jaciment d'icnites està perfectament senyalitzat. Hi un petit aparcament.
Visat general de l'aflorament. Les petjades costen de distingir. Per sort hi ha un panell explicatiu.
Detall de les petjades. És el rastre de clotets al centre de la imatge.
2. Pedrera de pissarra "The Grotto". Aquesta pedrera explota des de 1816 i de manera intermitent unes pissarres d'un to negre-porpra d'alta qualitat. Entre altres edificis han bastit el Teatre de l'Òpera de París i La Casa dels Comuns del Regne Unit. Malgrat que ara està activa no hi ha cap restricció per passejar-s'hi o agafar mostres. Hi diversos plafons explicatius,




3. Geokaun i penya-segats de Fogher. Geokaun es publicita com l´únic cim d'Irlanda al qual s'hi pot accedir en cotxe. Que un cim de 260 m te'l venguin així explica moltes coses sobre la topografia de la República. Hi ha a un recorregut circular que arriba fins el penya-segats de Fogher al llarg dels quals hi a algun plafó amb informació geològica bàsica.

dijous, 10 de novembre de 2016

Potser ets un GeoloSketcher i no ho saps: apunta't a dibuixar la geologia!

T’agrada la geologia o la natura en general? T’agrada dibuixar? Les columnes de la teves llibretes de camp les podria signar Escher? Els teus esquemes de paisatge són pur Leonardo? Dibuixes uns cranis de smilodon que són pura fantasia gòtica? De geologia no en saps, però et vindria de gust passar un matí dibuixant a l'aire lliure en companyia i des d’una nova perspectiva, fer uns riures, i en acabar, una birreta?
Volcà de Lemptegy (Vicent Desplanche)
Doncs ets un GeoloSketcher en potència i no ho saps. De fet no ho sap ningú: si ho googleges no surt enlloc. M’ho he empescat a imatge i semblança dels UrbanSketchers, una moguda en el qual hi participo i que penso que podríem extrapolar al nostre món. Us explico la cosa i a veure què us sembla la idea. Atenció, que primer us faig cinc cèntims.

Lo de viatjar amb una llibreta i anar fent croquis i dibuixos del que et vas trobant ha existint sempre, però l’any 2007 i a partir d’una idea escampada a la xarxa va néixer UrbanSketchers (USk) com a comunitat global de dibuixants, tant professionals com aficionats, que fomenta la pràctica del dibuix urbà in situ. Hi ha un manifest de vuit punts que marca unes pautes i una “etiqueta” i el dibuixants comparteixen els seus treballs a Internet mitjançant blocs i xarxes socials. Actualment hi ha centeners de ciutats a tot el món amb el seu grup local.

A Terrassa som un grup es que troba quinzenalment. No hi ha quotes, ni compromisos, ni competició, ni mestretites. Quedem convocats en un punt interessant de la ciutat gent de totes les edats; hi ha qui en sap més i n’hi ha que menys; amb una tècnica o una altra, tant fa. Passem el matí dibuixant pel plaer de fer-ho; fem unes fotos del resultat per penjar a la xarxa i acabem la jornada amb un cafè per comentar la jugada. Us asseguro que l’ambient que es crea es molt càlid i enriquidor. També us diré que no sóc l’únic geòleg ;-). D’aquí surt el cuquet.

Doncs si hi ha alguna cosa que fem els geòlegs "et al" és voltar pel món i dibuixar. Hi ha llibretes de camp que són autèntiques meravelles. Perquè no trobar-nos de tant en tant seguint un model semblant al USk? Seria profitós per al nostre gaudi personal i com a eina de divulgació de la geologia.
Mont Blanc (Vicent Desplanches)
 Doncs per començar faig una crida que la plantejo en 4 fases. Comencem amb un plantejament humil i depèn de com vagi, anem superant fases; i si no es deixa en un punt còmode...

PRIMERA FASE
Si algú dels que llegeix això ho troba interessant, que es posi en contacte amb mi en un missatge privat. Si som un mínim de 5 persones mirem de quedar entre nosaltres en una zona pintoresca d’interès geològic i accessible per a la majoria d'aquests grup pioner. Per donar-nos temps de rumiar-ho podríem quedar un matí de diumenge a finals de gener o principis de febrer.

SEGONA FASE
Si es supera al fase 1 obrim la convocatòria pública de la primera GeoSketchcrawl, sense límit de participants. Faig un petit flier i entre tots ho escampem per la xarxa i endavant les atxes.

TERCERA FASE
Si la primera trobada funciona farem dues coses:
  • Quedar per la següent trobada (mínim quadrimestral).
  • Obrir un blog/facebook/flirck per donar a conèixer el què fem (penjar els dibuixos, les fotos de les trobades, dels espais que dibuixem, les convocatòries…).

QUARTA FASE
Si aquestes trobades es consoliden, el que farem serà propagar aquesta idea pel món convidant a al gent per que formi el seu grup local/regional de GeoloSketchers, obri un espai a al xarxa, etc.

A dibuixar!


ADDENDA
Ha de quedar clar de que no es vol crear una associació formal, almenys de moment, sinó un moviment espontani i global aixoplugat sota un mateix nom i una mateixa imatge que la identifiqui. L'absència d’un estatuts, però no implica que tot valgui.

Proposo un manifest de 8 punts que funcioni de norma i etiqueta:
  1. Ens agrada la geologia i ens agrada dibuixar.
  2. Ens trobem en espais on la geologia es un element rellevant i vistós i ens motiva dibuixar qualsevol dels seus aspectes, no importa l’escala.
  3. Dibuixem in situ allò que observem o el que interpretem a partir del que observem.
  4. Som lliures d’emprar qualsevol tècnica, estil, eina i suport. 
  5. Les nostres trobades son voluntàries, obertes, gratuïtes, no competitives i no remunerades.
  6. Compartim els nostres dibuixos a Internet.
  7. Ens ajudem els uns als altres.
  8. Respectem l’entorn natural, les persones que l’habiten, les seves propietats i els bens públics.

Animeu-vos