Estany d’en Cisó (Pla de l’Estany)

Com arribar-hi
Can Cisó es troba al peu de la GIV-5248 que circumval·la l’Estany de Banyoles per la riba oest. En aquest punt no acostuma ha haver-hi espai per aparcar, però pots anar xino-xano des de Santa Maria de Porqueres fins l’esmentada masia i agafar el camí assenyalat que en cinc minuts porta als estanyols.

Al voltant de la desembocadura de la riera Castellana a l’estany de Banyoles es troben tres petites surgències. Dues tenen certa entitat i formen l’Estanyol d’en Sisó i l’Estanyol Nou, i la tercera, una mica més al sud, és l’anomenat Brollador. Són dolines de col·lapse gravitatori inundades, típiques de l’entorn Banyoles i (guardeu-me el secret) de la Vall de Sant Miquel de Campmajor.
Les aigües d’aquesta bassa estan carregades de sulfats (500 mg/L), la qual cosa condiciona una flora bacteriana molt característica que confereix a l’aigua unes variacions de color estacionals molt particulars que van del gris lletós al verd-blavós; i que també canvien de tonalitat segons l’hora del dia i l’estat de l’atmosfera. Sens dubte és un espai que dóna molt joc a aquells afeccionats a la fotografia que vulgeu experimentar.

Volcà del Camp dels Ninots (Selva)

Com arribar-hi
El volcà del Camp dels Ninots es troba a l'oest del casc urbà de Caldes de Malavella. Venint per la GI-673 des de la N-II, just després de passar per sobre la via del tren, a mà dreta us trobareu un petit grup d’habitatges populars (les “Cases del Butà”), on pots deixar el cotxe i recórrer a peu el perímetre del volcà.
Recordo que de nano, indefectiblement totes les col·leccions de minerals incloïen una olivina de Canet d’Adri, una fluorita del Papiol i un òpal de Caldes de Malavella. Aquest últims eren, de fet, uns nòduls molt curiosos d’aspecte botroidal, com una mena de ninotets, molt coneguts per la gent de Caldes, i que es podien recollir entre les argiles de davant dels camps de Can Pol (a la foto).
Aquest nòduls tenen un origen molt curiós. Tot i que històricament s’havien identificat alguns aflorament piroclàstics pels contorns de Caldes, fins a finals dels noranta no es va saber veure que formaven part d’un extraordinari volcà freatomagmàtic del plistocè mitjà, una mica desdibuixat per l’erosió i l’activitat antròpica, això sí.
El cràter es correspon amb el Camp dels Ninots pròpiament dit, reomplert per argiles lacustres i gresos. Originàriament al cràter hi havia una llacuna d'aigües termals altament mineralitzades, responsables de la formació del nòduls d`òpal. Actualment, en aquest dipòsits lacustres s’estan fent excavacions per part de la colla de del Carbonell, amb troballes molt interessants i ben conservades.
Recomano que no sigui cobdiciós deixis estar els ninots en pau. Generacions de col·leccionistes n'han fet acopi i cada cop escassegen més en superfície. Respecta el patrimoni geològic!

Bassal de Can Torrella (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
Anant de Manresa a Terrassa per la C-58, un parell de quilòmetres abans de Coll Cardús us trobareu una caseta de la creu roja. A mà dreta del edifici surt una pista que passa per sobre la via del tren i de l’autopista, i que us portarà en pocs metres fins la masia de Can Torrella.
La zona entre la Serra de l’Obac i Monistrol pateix els efectes de no ser ni Sant Llorenç ni Montserrat. Una terra de ningú creuada per mil pistes, carreteres i autopistes, gangrenada per urbanitzacions sense urbanisme, polígons mal girbats, quads i moteros sense seny i, sobretot, devastada per un incendi rera un altre. Tot i això conserva elements patrimonials molt interessants con Sant Pere Sacama, Sant Salvador de les Espases, la Torrota, o masies antiquíssimes con Can Còdol, Sanana, les Vendranes, etc. Des d’un punt de vista geològic l’indret és fantàstic: la riera de Sant Jaume, Ribes Blaves, el turó de l’Escletxa, l’estació d’Olesa, la discordança de Sant Salvador de les Espases, i en general, totes les estructures de contacte de la prelitoral amb la conca de l’Ebre, les fàcies deltaiques de transició cap a Montserrat, etc.
En aquesta ocasió us ensenyo un petita curiositat. Els camps de la masia de Can Torrella es troben emplaçats damunt materials de la formació Vacarisses, bàsicament, gresos i pelites vermelles. Els estrats formen un sinforme molt laxe que ha originat una petitíssima conca endorreica, d’uns 20 x 20 m, de tal manera que quan plou es forma un bassal entre els camps. L'única llacuna endorreica semi natural que conec a la nostra comarca. O no?

Pla de sa Cot (Garrotxa)

Com arribar-hi
El pla de Sa Cot està la peu de la carretera GI-524 entre Olot i Santa Pau, sobre el quilòmetre 5,5, on hi ha el veïnat de Can Xell. D’aquí surt una pista paral·lela a un canal de drenatge que travessa el pla fins el peu del Volcà de Santa Margarida.
Ep, què no toca parlar del Croscat! Això ho deixarem per una altra ocasió, que no tingui cap recurs menys vist. Vull que desvieu la vista i us fixeu amb el pla que es veu a la dreta, entre el volcans del Puig de la Costa, el Croscat i el Santa Margarida. Es tracta d’un antic llac de barratge holocè drenat pel canal que el travessa de sud a nord. L'antic llac està reblert de pelites, sorres i força matèria orgànica. Ignoro a partir de quin moment es drena i deixa de funcionar com un aiguamoll (com la vall d’en Bas), però faria goig tornar a tenir un ambient palustre en un lloc tant estratègic.
Al final del camí, hi ha una bomba volcànica d’uns 1,5 m erigida dreta com un menhir i dedicada a Sant Isidre (si recordo bé). Un altre dia us l’ensenyaré i disquisirem sobre el seu origen.

Llacuna de la Llarga (Alt Empordà)

Com arribar-hi
A mig camí de la GIV-6216 de Sant Pere Pescador a Castelló d’Empúries trobareu indicada la carretereta que va fins el Cortalet, el centre d’acollida del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà. L’itinerari principal us portarà xino xano en vint minutets fins l’aguait de l’entrem nord de la Llarga.
Per a qualsevol naturalista del país, aquesta llacuna situada al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà segurament li resultarà familiar, però no en termes geològics, sinó ornitològics. Què s’hi va a fer sinó als aiguamolls sinó a passejar i veure ocells?
En Sargatal explica sovint, que excepte els pagesos de la zona (i molts a desgrat), la resta d’empordanesos vivia d’esquena als aiguamolls. A ningú se li ocorreria anar a passar-hi el dia en aquell fangar ple de mosquits. Quan de nanos van fer les primeres sortides pajareres, veure-hi algun bernat pescaire ja era molt. La batalla per aconseguir protegir-los de l’especulació urbanística va ser molt dura, però ara ningú discuteix que ha estat més beneficiós, preservar-los. Però que s’ha preservat exactament? Tots sabem que els ecotons, com les maresmes, són molt biodiversos, i lògicament, la nostra biofília ens empeny a estimar-los i apreciar-los. Però abans que res, els aiguamolls de l’Empordà són un ambient deltaic, una manifestació de diversos processos lligats a la geodinàmica externa i la hidrologia, interessants per si mateixos, i amb una evolució recent, que donada la seva proximitat en el temps i l'espai és molt curiosa i fàcilment comprensible pel públic en general.
Per desgràcia la informació pública sobre la gènesi i evolució d’aquests espais en aquest espai és quasi nul·la, i les guies a l’ús acostumen, amb sort, a despatxar-ho en un parell de pàgines (tot hi que hi ha, és clar, força literatura científica). Caldria que els gestors dels parcs (d’aquest i de tots els altres) fossin més oberts de mires i incloguessin suficient informació sobre la Gea.
La Llarga, en concret, és una llacuna litoral, perpendicular a la costa amb una sèrie d'extensions laterals paral·lel al sistema de dunes i que.... ep! algun lector d'aquest bloc s'anima a explicar-la?

Ribes Blaves (Baix LLobregat)

Com arribar-hi
Ribes Blaves es troba sobre el km 10,5 de la B-120 de Viladecavalls a Olesa, directament sobre el trencall que va a la urbanització homònima. Es pot accedir des de la C-58 o des de la C-16 Barcelona-Manresa i prendre la sortida en direcció Olesa. Des del pont d’aquesta mateixa carretera que creua sobre la Riera de Sant Jaume es pot tenir una visió de conjunt.
Ribes Blaves constitueix un dels millors afloraments de farina de falla a escala internacional, i és un indret molt visitat per estudiants i geòlegs estrangers. La fractura limita els materials paleozoics de la serralada Prelitoral amb els miocens de la depressió Prelitoral. La farina de falla assoleix fins una amplada de 100 m. Són materials gris-blavosos, molt incoherents, producte de la trituració de les fil·lites i pissarres paleozoiques, amb alguns clast de quars, i han patit un intens axaragallament, la qual cosa els confereix us aspecte singular.
Baixar al peu de l’aflorament val la pena, sobretot si us agrada la fotografia, però és jugar-se el coll. Si arribeu sencers també podeu tirar torrent de Sant Jaume amunt i si esteu al cas, a mà dreta, trobareu unes mineralitzacions de baritina.
Malgrat la seva importància, presenta un aspecte degradat (abocaments, la carretera que hi passa...) i no hi ha lloc per estacionar. Sovint s'han fet crides per tal de que l'indret rebi l'atenció que es mereix, però no hi ha manera...