Pedrera Anna (Baix LLobregat)

Article i fotografia cortesia d'Eric Baulenas
Com arribar-hi  
El jaciment de la pedrera Anna està situat al marge dret del riu Llobregat, al peu del massís de l’Ordal, concretament al Pla de Sant Joan, entre les poblacions de la Palma de Cervelló, Sant Vicenç dels Horts, Cervelló i Pallejà. Es troba a uns 500 metres de la fàbrica de Ciments Molins. Actualment no es pot accedir al seu interior.

Des de finals del segle XIX es té constància d’una sèrie de jaciments fossilífers situats al Baix Llobregat que pertanyen al pliocè superior (plasencià, entre 3,4 i 1,64 milions d’anys). Aquest període geològic està caracteritzat per gaudir d'un clima més càlid que l’actual, per l’aparició dels primers homínids a l’Àfrica i la formació de la mar Mediterrània, entre d’altres fenòmens importants.
Els jaciments pliocènics, distribuïts en diverses poblacions del Baix Llobregat, els podem trobar a Castellbisbal, Papiol, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, La Palma de Cervelló, Sant Feliu de Llobregat, Esplugues i l’Hospitalet. Aquests jaciments són importants perquè presenten sediments marins molt rics en fauna fossilitzada que ens ajuden a comprendre l’evolució del nostre territori i contribueixen a l’estudi del Canvi Climàtic. El clima al Baix Llobregat durant el pliocè era més càlid que l’actual, i la vall baixa del riu Llobregat estava inundada per les aigües del mar fins arribar aproximadament al congost de Martorell, formant un estuari que propiciava una biodiversitat marina similar a la que actualment es pot trobar al Carib o a Nova Guinea.
Els jaciments del pliocè marí del Baix Llobregat han estat estudiats des de finals del segle XIX. S’han donat a conèixer més d’un miler d’espècies, entre mol·luscs, coralls, rèptils (entre els quals hi ha una espècie de cocodril trobat al jaciment de la riera Benet), crustacis, selacis, equinoderms, foraminífers, anèl·lids, mamífers (entre els quals hi ha una espècie de foca i una balena trobades en aquest mateix jaciment), limnoplàncton, braquiòpodes, osteïctis, cefalòpodes, ostracodes, briozous i vegetals.
En les últimes dècades, aquests jaciments han patit una greu devastació per part de les indústries extractives d'àrids i el creixement urbanístic, quedant-ne actualment un percentatge molt petit que malauradament està en perill de desaparèixer si no s’hi posa cap solució. En aquest sentit, Depana, dins seus projectes de Natura i Ciutadania, està treballant en pro de la seva conservació. Cal aplaudir que l'entitat degana de l'ecologisme català s'hagi començat a interessar respecte el patrimoni geològic.En el darrer número de la seva revista podreu trobar un extens article.

L’aflorament de la pedrera Anna està constituït quasi totalment per les argiles i margues gris-grogues. Aquests sediments contenen molta fauna, i les argiles estan intercalades en ocasions per nombrosos nivells amb còdols, sorres fines i blocs de gres vermell i bretxes del triàsic. Els sediments marins s’aguanten sobre terrenys d’edat triàsica (constituint un interesantíssim paleo penya segat) a excepció d’un únic punt del jaciment, a on les pissarres paleozoiques fan de base al pliocè. El sostre és quaternari d’origen al·luvial (llims, argiles i bretxes).
Podeu trobar informació més detallada sobre aquests afloraments en els articles següents:
Els Strombus coronatus del pliocè marí de la pedrera Anna
El pliocè marí del torrent Benet

Alvèols a la torre Rodona: quan el Mont Tàber estava arran de platja (Barcelonès)

Com arribar-hi
La petita plaça dels Traginers està situada al final del carrer de la Fusteria, darrera de l’edifici de Correus i Telègrafs, al sud del barri Gòtic. En ella es conserva un petit tram de la muralla romana (la torre Rodona) que encerclava Barcino.


Acabem aquesta sèrie d’articles dedicats a la geologia de la Ciutat Vella de Barcelona amb l’element geogràfic més singular i característic, però paradoxalment, al més mal conegut per la geologia: el Mont Tàber.
Les ciutats antigues es fundaven i creixien adaptant-se a la topografia, sobretot tenint en compte factors com la defensa militar, la seguretat enfront les catàstrofes naturals o l’optimització dels recursos, com per exemple, traçant els carrers principals paral·lels a les hisohipses. D’aquesta manera, només observant des de l’aire els nuclis històrics es poden deduir força coses sobre el seu paleorelleu.
El cas de Barcelona no és diferent. Tal com hem vist en l’anterior article, el traçat en M del límit nord del Raval i la Ribera correspon al traçat del Graó Barceloní. Així mateix, si observeu el contorn del barri Gòtic, que correspon a la Barcino romana, és evident el seu perímetre el·líptic; i com molts deduireu, això és degut a que està edificada damunt del glacis d’un turó amb la mateixa morfologia: el Mont Tàber.
La informació que tenim del subsòl del Mont Tàber és escassa i actualment la roca que el constitueix no aflora enlloc. El barri no està perforat per grans infraestructures més enllà de baixos i aparcaments relativament poc fondos, que han permès, això sí, constatar que està format per materials miocens de la mateixa litologia i edat que els que constitueixen Montjuïc. Des d’un punt de vista estructural es tracta d’un petit horts basculat cap el mar. També pel que sabem, a l’est del Tàber hi havia algun illot rocós, com el puig de les Falzies, sobre el que s’assenta la Llotja.
Els sondatges al voltant d’aquest turó permeten afirmar que quan es fundà Barcino (s. I aC), el Mont Tàber era una petita península unida per un tòmbol sorrenc al Pla Alt barceloní (i no una illa com s’havia especulat). També podem constar que el sector sud tenia un petit sortint, anomenat morro del Codolar (pels macs que s’acumulaven a la platja?) i que la muralla estava edificada arran de la platja, tal com demostra el petit tram que es conserva al la plaça dels Traginers, on els carreus de gres (del propi Tàber? de Montjuïc?) presenten una notable meteorització alveolar provocada pel ruixim del mar. Aquest tipus de meteorització no s’observa en la resta de trams de muralla que han restat.
Tot i que d’alçada modesta (16,9 m a la seu del Centre Excursionista de Catalunya) la seva topografia presenta certes irregularitats que amb una observació curosa podreu percebre en el pendent dels carrers. Així, per exemple, mentre que al portal de l’Àngel (l’antic coll de la Plaça Nova) el seu desnivell és mínim, en altres indrets com a les baixades de Sant Miquel, Viladecols o del Caçador són força acusats. Us recomano que feu aquesta passejada atenta i percebreu el barri Gòtic d’una altra manera.

El Graó Barceloní i els 28 esglaons del passatge de la Indústria (Barcelonès)

Com arribar-hi

El passatge de la Indústria és un pas cobert que comunica el carrer Trafalgar (a l’alçada del  nº 26) amb el carrer Sant Pere més Alt (a l’alçada del nº 31). No hi ha cap placa amb el nom i no s’ha de confondre amb el proper passatge de Sert. La parada de metro d’Urquinaona és la més propera.

Difuminat per l’urbanisme, el relleu originari on s’assenten les gran ciutats, i més si estan situades en llocs relativament plans i uniformes, no és gens evident. Posar de nou a la llum la seva paleogemorfologia i la geologia del subsòl és una recerca que no només té interès científic, sinó també cultural, doncs ateny un passat geològic molt recent lligat a la nostra història.
Ciutats com Terrassa, Sabadell o Barcelona estan situades damunt de ventalls al·luvials i piemonts, terrenys on l’anàlisi de la seva subtil microtopografia dóna molta informació sobre qüestions tant interessant com la xarxa hidrogràfica o la neotectònica, aspecte que alhora contribueixen a conèixer millor els riscos geològics (riades, sismes... ), la geotècnia,  la història econòmica (pous, aqüeductes, molins, pedreres, terrals...) o l’evolució de l’expansió urbanística.
Tal com expliquen l’Oriol Riba i en Ferran Colombo en la seva obra Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana, un dels accidents topogràfics més característics de la Ciutat Comtal és el Graó Barceloní, un escarpament d’entre 10 i 4 m que separa la Plana de Barcelona en dues unitats: el delta recent del Besòs, holocè (Pla Baix) i la plataforma pleistocena (Pla Alt). Aquest espadat anava de la Trinitat (on atenyia la seva altura màxima) a la plaça Universitat passant per la Sagrera, el Clot, l’arc de Triomf, el carrer Trafalgar, la plaça Urquinaona i el carrer Pelai. Més enllà de la ronda de Sant Antoni s’esvaïa i no és possible identificar-lo.
Originàriament l’urbanisme s’adaptà a aquest graó. Així per exemple, el sector nord de la muralla medieval es va construir resseguint el caire de la cinglera, raó per la qual en aquesta zona el casc antic presenta un traçat en “M” característic. També es canalitzà arran del caire, el Rec Comtal, que procedia del Besòs i bastia la ciutat; fins hi tot es situaren alguns molins hidràulics al peu del talús, per aprofitar el desnivell entre el Pla Alt i el Pla Baix. Alguns indrets on el graó encara és força evident són al claustre de l’església de Sant Anna, que queda al recer del talús, l’estació del Nord, a la que es pot accedir a peu pla des del parc de Nord o bé mitjançant un pas elevat des del carrer Ribes (que segueix l’antic traçat del Rec Comtal) i fins hi tot, ja molt esmorteït, observant el desnivell entre els carrers Tallers i Pelai.
Un dels lloc llocs on quest graó ha “fossilitzat” d’una manera més curiosa és en el passatge de la Indústria, que comunica el carrer de Sant Pere més Alt amb el carrer Trafalgar. És un d’aquells indrets que et transporta a una Barcelona que s’està extingint, de bars rònecs i  minúsculs amb entrepats collonuts i clients de tota la vida, merceries i perruqueries econòmiques per jubilades fidels i veïns orgullosos de resistir la disjuntiva entre la degradació i els snobs multiculti. Aneu-hi i observeu que venint del carrer Sant Pere més Alt, el primer tram del passatge transcorre horitzontal, i quan falten pocs metres per arribar al carrer Trafalgar, una escala de 28 esglaons salva un brusc desnivell de més de 4 m! És el graó Barceloní!
L’origen d’aquest accident geogràfic ha estat molt discutit. La hipòtesi més acceptada indica que probablement es tracti d’un escarpament de falla detectable però no visible, amb retrocés erosiu.

El misteriós cas de la Rambla de Barcelona: la plaça de la Vila de Madrid (Barcelonès)

Com arribar-hi
La plaça de la Vila de Madrid es troba entre el carrer de Francesc Pujols (honors al gran savi), el carrer Canuda i el Carrer d’en Bot, o sigui, a mig camí del barri gòtic de Barcelona i la Rambla dels Estudis.

Farà cosa un mes, l'Institut d'Estudis Catalans i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona publicaren el llibre de geologia més absorbent que he llegit mai: Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. Aquesta obra és fruit de vint anys d'investigació dels grans Oriol Riba i Ferran Colombo, i tracta de la geologia del subsòl urbà, especialment de la geomorfologia, la neotectònica i l’estratigrafia de la Ciutat Vella de Barcelona i la plana deltaica del Poblenou, posant especial èmfasi en els darrers 18.000 anys.
Necessitava una bona excusa per fer una ressenya d’aquest llibre i he pensat oferir-vos tres petits articles consecutius sobre altres tants indrets de la ciutat que apareixen en el llibre.
A més a més, ja em va bé, doncs la publicació d’aquesta obra quasi ha coincidit en el temps amb un fet relacionat, com és la inauguració el passat cap de setmana d’un itinerari històric per la Barcelona romana. Un dels indret per on transcorre aquesta ruta és la plaça de la Vila de Madrid, que conté un jaciment arqueològic romà que aporta algunes dades sobre la geologia de la Ciutat Comtal.
El que veieu a la fotografia són  les restes d’una via sepulcral (s. II i III dC), és a dir, un conjunt d’enterraments al llarg d’un camí (que s’ha simulat amb rajoles) que sortia del recinte emmurallat de l’antiga Barcino i que en aquest tram era més o menys paral·lel a la Rambla. Cal entendre que en el seu moment el camí i les tombes estaven en superfície i que ara estan a més de 2,5 m per sota del ferm de la plaça. Què ha ocasionat aquest potent gruix de sediments en menys de 2.000 anys? En Riba i en Colombo ho expliquen d’una manera molt cara i suggerent en la seva obra.
La clau està en la Rambla, l’antiga riera d’en Malla. Si us situeu en el passatge comercial que va de la Rambla dels Estudis a la Plaça de la Vila de Madrid  i mireu cap el carrer Pintor Fortuny notareu que el passeig central de la Rambla està lleugerament elevat respecte aquests dos carrers, i no deprimit com lògicament li correspondria al tàlveg d’un torrent. Això és veu molt clar si us fixeu en la inclinació dels graons d’entrada de les vivendes. La Rambla, com la riera d’Horta i altres del Maresme, és una riera sobreelevada que circula (o circulava) per un llom topogràfic. Aquest fet sorprenent es deu a que la riera d’en Malla, un cop recorregut el glacis superior de Barcelona (dels peus de Collserola fins a Ciutat Vella) es trobava amb un salt d’entre 2 i 4 m a l’alçada de Canaletes (el Graó Barceloní, del qual parlaré en el proper article). La riera descarregava els sediment a peu d’aquest graó i originava un ventall al·luvial allargat, una forma convexa, pel cim de la qual estava encaixada la llera limitada per dues levées. 
A cada nova avinguda les levées creixien verticalment i el ventall s’expandia lateralment colgant de sediments els terrenys circumdants, com per exemple, els de l’actual plaça de la Vila de Madrid. A l’època medieval les cases s’havien expandit fora de Barcino i es començaren a edificar les muralles d’acord amb la topografia, com  la muralla de Jaume I (1260-1295), sobre la levée oriental de la riera d’en Malla. Aquesta muralla impedí l’al·luvionament lateral i els sediments s’adossaven a la part externa del recinte defensiu. Després algunes avingudes catastròfiques, la riera fou finalment desviada fora vila, el 1447, cap el col·lector del  Bogatell.

Serrat de Montsivalls (Ribagorça)

Com arribar-hi
Dos quilòmetres després del trencall a Areny (sentit nord), trobareu una carretera local a mà esquerra que va cap el poblet de Sobrecastell. El serrat de Montsivalls queda a mà esquerra, entre el el barranc de Sobrecastell, la carretereta i el poble, i s'idetifica molt fàcilment. També podeu tenir una interessant visió panoràmica dels del castell d’Areny. S’hi arriba fàcilment en 15 minuts seguint les indicacions que parteixen del centre de la vila. 

Arran de la troballa de fòssils de dinosaures a Areny, alguna gent de la comarca ha començat a intuir el poder d’aquest georecurs. Per entedren’s: amb la perspectiva del temps i tenint en compte els costos de les externalitats, saben que a la llarga serà més profitós que als caçadors de seglar i boletaires de tota la vida hi sumin gent que vol veure boscos, voltors, roques i dinosaures que no pas vendre’s el tros per posar-hi totxos com ha passat a la Vall Fosca.
La sensació una mica de síndrome d’Stendhal que té un ornitòleg a llocs com el delta de l’Ebre és semblant a la que pot tenir un geòleg en llocs com Areny o la Terreta. Hi ha tanta cosa per veure i les condicions d’aflorament són tant bones que el primer cop que hi aterrres es barreja l’eufòria de la descoberta amb l’angoixa de que el cap de setmana és mol curt i no t’ho acabaràs tot.
Per tancar la trilogia arenyeca us faig aquest repicó. Montsivalls és un curiós turó, una de les tantes coses destacables de la zona, però trobo que paisatgísticament és molt interessant i que ben pot servir per fer unes pràctiques de camp d’estratigrafia i de geomorfologia. Està constituït per calcàries bioclàstiques i calcàries micrítiques grises finament teulejades del Campanià-Maastrichtià inferior (formació Bona o de les Serres). Presenten estratificació encreuda i planar a petita i gran escala. Contenen nombrosos fragments de briozous, equinoderms, lamel·libranquis, algues coral·linàcies, miliòlids, etc., típiques d'una plataforma marina de transició.

Jaciment d’icnites d’Areny (Ribagorça)

Com arribar-hi.

El jaciment es troba molt a prop del nucli urbà d’Areny. De fet, es pot veure passant des de la carretera nacional (a mà dreta en sentit sud) però fa de mal aparcar i és millor anar a peu des del poble o des del pavelló d’esports que hi ha a l’entrada. El camí està senyalitzat i el jaciment està adequat amb una plataforma de fusta i uns plafons informatius.

El jaciment conté una quinzena d’icnites, encara que algunes són poc evidents. Es poden distingir fins a tres rastres, pintats de negre sobre les petjades (calia?); el més clar dels quals està format per 5 o 6 icnites. Totes pertanyen a dinosaures amb tres dits amples i curts amb el peu tant llarg com ample, característiques típiques dels hadrosaures. Els rastres estan marcats sobre el sostre d’un llentió de gres vermellós intercalat dins els gresos ocres d’Areny.

Aquest aflorament estigué a punt de desparèxer per unes obres d’ampliació de la carretera, però per sort la Diputació General d’Aragó el declarà Bé d’Interès Cultural. Això està bé, però crec que hi ha dues coses que caldria millorar. La primera, el fet de que una part del camí d’accés transita per una mena d’abocador il·legal que desmereix la bonica vila d’Areny. La segona, és que els plafons, malgrat la seva voluntat didàctica no tenen una edició acurada: abunden els errors d’estil, gramaticals i ortotipogràfics; els dibuixos són poc professionals i no segueixen cap criteri unificat; les infografies són confuses i costen de seguir i per últim, el nivell d’explicació oscil·la entre la paleontologia per dummies i la destinada a dinofanàtics... El judici pot semblar sever, però ja que no tenim gaires oportunitats de divulgar la geologia ens hauriem d’esforçar per fer-ho bé.