dijous, 10 de novembre de 2016

Potser ets un GeoloSketcher i no ho saps: apunta't a dibuixar la geologia!

T’agrada la geologia o la natura en general? T’agrada dibuixar? Les columnes de la teves llibretes de camp les podria signar Escher? Els teus esquemes de paisatge són pur Leonardo? Dibuixes uns cranis de smilodon que són pura fantasia gòtica? De geologia no en saps, però et vindria de gust passar un matí dibuixant a l'aire lliure en companyia i des d’una nova perspectiva, fer uns riures, i en acabar, una birreta?
Volcà de Lemptegy (Vicent Desplanche)
Doncs ets un GeoloSketcher en potència i no ho saps. De fet no ho sap ningú: si ho googleges no surt enlloc. M’ho he empescat a imatge i semblança dels UrbanSketchers, una moguda en el qual hi participo i que penso que podríem extrapolar al nostre món. Us explico la cosa i a veure què us sembla la idea. Atenció, que primer us faig cinc cèntims.

Lo de viatjar amb una llibreta i anar fent croquis i dibuixos del que et vas trobant ha existint sempre, però l’any 2007 i a partir d’una idea escampada a la xarxa va néixer UrbanSketchers (USk) com a comunitat global de dibuixants, tant professionals com aficionats, que fomenta la pràctica del dibuix urbà in situ. Hi ha un manifest de vuit punts que marca unes pautes i una “etiqueta” i el dibuixants comparteixen els seus treballs a Internet mitjançant blocs i xarxes socials. Actualment hi ha centeners de ciutats a tot el món amb el seu grup local.

A Terrassa som un grup es que troba quinzenalment. No hi ha quotes, ni compromisos, ni competició, ni mestretites. Quedem convocats en un punt interessant de la ciutat gent de totes les edats; hi ha qui en sap més i n’hi ha que menys; amb una tècnica o una altra, tant fa. Passem el matí dibuixant pel plaer de fer-ho; fem unes fotos del resultat per penjar a la xarxa i acabem la jornada amb un cafè per comentar la jugada. Us asseguro que l’ambient que es crea es molt càlid i enriquidor. També us diré que no sóc l’únic geòleg ;-). D’aquí surt el cuquet.

Doncs si hi ha alguna cosa que fem els geòlegs "et al" és voltar pel món i dibuixar. Hi ha llibretes de camp que són autèntiques meravelles. Perquè no trobar-nos de tant en tant seguint un model semblant al USk? Seria profitós per al nostre gaudi personal i com a eina de divulgació de la geologia.
Mont Blanc (Vicent Desplanches)
 Doncs per començar faig una crida que la plantejo en 4 fases. Comencem amb un plantejament humil i depèn de com vagi, anem superant fases; i si no es deixa en un punt còmode...

PRIMERA FASE
Si algú dels que llegeix això ho troba interessant, que es posi en contacte amb mi en un missatge privat. Si som un mínim de 5 persones mirem de quedar entre nosaltres en una zona pintoresca d’interès geològic i accessible per a la majoria d'aquests grup pioner. Per donar-nos temps de rumiar-ho podríem quedar un matí de diumenge a finals de gener o principis de febrer.

SEGONA FASE
Si es supera al fase 1 obrim la convocatòria pública de la primera GeoSketchcrawl, sense límit de participants. Faig un petit flier i entre tots ho escampem per la xarxa i endavant les atxes.

TERCERA FASE
Si la primera trobada funciona farem dues coses:
  • Quedar per la següent trobada (mínim quadrimestral).
  • Obrir un blog/facebook/flirck per donar a conèixer el què fem (penjar els dibuixos, les fotos de les trobades, dels espais que dibuixem, les convocatòries…).

QUARTA FASE
Si aquestes trobades es consoliden, el que farem serà propagar aquesta idea pel món convidant a al gent per que formi el seu grup local/regional de GeoloSketchers, obri un espai a al xarxa, etc.

A dibuixar!


ADDENDA
Ha de quedar clar de que no es vol crear una associació formal, almenys de moment, sinó un moviment espontani i global aixoplugat sota un mateix nom i una mateixa imatge que la identifiqui. L'absència d’un estatuts, però no implica que tot valgui.

Proposo un manifest de 8 punts que funcioni de norma i etiqueta:
  1. Ens agrada la geologia i ens agrada dibuixar.
  2. Ens trobem en espais on la geologia es un element rellevant i vistós i ens motiva dibuixar qualsevol dels seus aspectes, no importa l’escala.
  3. Dibuixem in situ allò que observem o el que interpretem a partir del que observem.
  4. Som lliures d’emprar qualsevol tècnica, estil, eina i suport. 
  5. Les nostres trobades son voluntàries, obertes, gratuïtes, no competitives i no remunerades.
  6. Compartim els nostres dibuixos a Internet.
  7. Ens ajudem els uns als altres.
  8. Respectem l’entorn natural, les persones que l’habiten, les seves propietats i els bens públics.

Animeu-vos

dijous, 3 de novembre de 2016

Ressenya "Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc" (i una excusa per parlar de geoparcs)

Aquest estiu vaig estar a la península d'Iveragh (Irlanda), on es troba el Kerry Geoparc, un lloc curull de punts d'interès geològic... que no sabràs on són ni de què van si no et busques la vida. En una ressenya al facebook m'esplaio explicant que tal geoparc només existeix sobre el paper, però aquí us faig avinent, de nou, el que crec que per a un visitant mogut pel seu interès en la geologia fan que un geoparc li sigui útil i no un frau per vendre pernoctacions rurals:

  1. Un centre d'interpretació centrat en la geologia i en res més; que tingui diferents nivells de lectura (bàsic pels no iniciats i alt pels que en saben); comprensible per al visitant forà que potser no està ni tant sols ubicat geogràficament i que ofereixi informació actualitzada i contrastada.
  2. Que els punts d'interès geològics estiguin ben identificats i els visitants puguin accedir-hi sense perdre temps. És molt empipador venir de lluny i no trobar les coses sabent que potser no hi podràs tornar mai més.
  3. Vàries guies que puguin satisfer un públic divers, amb diversos enfocaments (més divulgatiu, més escolar-didàctic, més cultural...), i que com a mínim una d'elles estigui dirigida al públic entès. Cal recalcar això darrer, doncs de vegades sembla que els entesos estiguem acomplexats respecte si interessa "lo nostre" i acabem, frustrant les espectatives de la gent més entesa. Ens interessa a nosaltres i amb això n'hi ha prou!

Arribats aquí he de dir que em fa molt content que s'hagi publicat la primera guia del nostre  Geoparc Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc (Josep Girabal, Ed. Farell. 142 pàgs.). Crec que la feina de formigueta dels amics del Geoparc i tota la sinergia del gran planter bagenc de geòlegs, estudiants, educadors, naturalistes i aficionats poc a poc donarà més bon fruits com aquest.

A l'autor, en Josep Girabal Guitart, se li nota que és mestre doncs ha aconseguit un to molt didàctic, planer, sense faramalla i força rigorós. És per damunt de tot una obra divulgativa però que també és útil als aficionats que ens agrada descobrir llocs interessants.

La primera part és una breu introducció a la història geològica de la Catalunya Central i després venen 25 itineraris que descriuen alguns del punts d'interès geòlogic del Geoparc. Alguns són molt icònics, com Montserrat o la Muntanya de Sal de Cardona; però trambé n'hi ha de menys coneguts, com els Guixers de Súria, les mines de carbó d'Otgers, el torrent Salat de l'Abadal, el meandre de Calders, la font de les Tàpies, etc. En Josep fa un cosa que està molt bé de cara el gran públic i és que que sempre que pot enllaça els espais amb qüestions com la mineria, la història, la cultura popular, l'agricultura, el cicle de l'aigua, etc. i això dona la visió de que la geologia no és una cosa aliena a les nostres vides. També està profusament il·lustrat amb fotos i esquemes.

Si he trobar un però, una cosa que caldria millorar, és que dona per sabuda la geografia de la comarca i no tothom sap situar el Cardener, la serra de Castelltallat o Artès  (imaginat que ets un visitant estranger!). Haurien estat bé dos o tres mapes generals situant els principals elements geogràfics que cita el llibre, els itineraris i un esquema geològic senzill.

Així doncs, felicitats a l'autor, al Geoparc i aquí esperant que surtin moltes més guíes... i que una, un dia, sigui per "profesionals". Qui s'anima?

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Les mines de talc de Maçanet de Cabrenys-La Vajol (Alt Empordà)

El talc és un fil·losilicats de magnesi hidratat. Es presenta en masses compactes, fibroses o foliades i molt rarament en petits cristalls. És un mineral que no falta en cap capsa d'aquestes que venen per iniciar als nens en el col·leccionisme. El seu tacte untuós, la lluïssor cerosa i la seva baixa duresa li confereixen un aspecte peculiar, com de pastilla sabó que sorprèn a petits i grans. No en va aquest mineral es coneix popularment amb el nom de "sabonet".
Fragment de talc verdós (d'uns 25 cm) enmig de restes de marbre a l'escombrera de la Mina Canta.
Més enllà de la curiositat col·leccionista, el talc és un mineral industrial de primer ordre: s'explota per a fabricar lubricants, a la indústria paperera, del cautxú, la tèxtil, i la ceràmica... i com no, en la cosmètica: segur que heu fet servir talc en pols per apaivagar picors genitals propis i infantils. Ara bé, sembla bastant provat de que és tòxic i que la seva inhalació pot ocasionar càncer de pulmó i altres trastorns. Serveixi d'anotació per a tots aquells que sistemàticament estableixen l'equació cosmètica natural = bona, cosmètica manufacturada = xunga.

L'interès per aquest mineral va general una intensa explotació dels jaciments de talc situats al llarg de la carena que separa les viles de Maçanet de Cabrenys i la Vajol, una branca del Massís del Roc de Frausa  més o menys alineada en direcció N-S.

El talc es comença a explotar al segle XVIII i la darrera explotació es tancà l'any 1994. L'estudiós local Pere Roure ha localitzat unes 25 explotacions (en galeria i a cel obert) la majoria de poca entitat i algunes de remarcables. Si observeu una imatge aèria de 1945 (amb la muntanya més pelada) i la compareu amb l'actual es fàcil veure les cicatrius de  pedreres i runams.
A la imatges superior (1946) s'observa l'intensa activitat minera. Actualment el bosc ho ha embardissat tot i alguns camins s'han perdut dificultant l'accés a les pedreres i runams. Marco tres punts més o mensy accesibles. 1. Mina Canta (o d'en Negrín). 2. Pedrera del Puig de la Creu. 3. Pedrera del Perdigó.
El Massís del Roc de Frausa està format per metagneis i roques metasedimentàries, bàsicament esquists, amb algunes intercalacions de marbre de entre 1 i 200 m, amfibolites i roques calcosilicatades. Aquest paquet de materials cambroordovicians està intruït per granits hercinians.

Encercla, l'àrea de les mines. Per situar-se i conèixer la llegenda, pots clicar aquí.
En el context que ens ocupa, el talc es troba en unes bandes d'intensa milonització que afecten els marbres dolomítics, i per tant es tracta d'un mineral de neoformació. És per això que el talc apareix formant bandes amb una foliació molt marcada que a més no acostuma ser concordant amb la foliació de les estructures prèvies. Cal recalcar que aquest tipus de jaciment en marbres no és habitual.

El paquets de marbre dolomític de la regió tenen un composició força pura i això ha donat lloc talc d'una varietat de gra molt fi i de gran qualitat. Ara bé, i aquí és quan entrem en una contradicció aparent: per que es formi talc cal una reacció entre el carbonat de calci i magnesi i el diòxid de silici, i si aquest marbre es tant pur ja em direu d'on ha sortir el silici. Hi ha dos opcions: dels materials metasedimentaris silicis que on s'enquadren els marbres o bé de l'emplaçament del cos magmàtic àcid de hercinià. La Montserrat Liesa explica en al seva tesi El metamorfisme del vesant sud del Massís del Roc de Frausa  que la milonització de les roques silícies sovint allibera quars i que a aquest quars alliberat, junts amb els fluïts, circula lliurement per les bandes milonítiques per reaccionar amb la dolomita per formar talc; però que cal tenir en compte que la sèrie metasedimentària silícia no té prou entitat com per explicar d'on ha sortit tant de talc, i per l'altra, que un origen magmàtic dels fluids és discutible, ja que els milonites a les quals es troba associat el talc són posterior a l'emplaçament del granit.

1. Mina Canta
Aquesta mina, de 200 m de fondària, estigué activa fins l'any 1994. Passà a la història quan Juan Negrín, president del govern de la República entre 1937 i 1939, hi envià una remesa de quadres del museu del Prado (entre altres obres d'art) i un tresor de cinc-cents milions de dòlars que més tard seria embarcat rumb a Mèxic. S'hi construí una cambra cuirassada i un búnquer a sobre. Actualment la mina està tancada i barrada a l'espera de que es condicioni com a museu de la memòria i l'exili.
L’edifici de formigó armat feu les funcions de búnquer, i  permetia l'accés a l'interior de la mina mitjançant dos muntacàrregues.
Actualment no es pot accedir a l'interior però és fàcil trobar bons exemplars de talc als runams de l'entorn.
2. Pedrera del Puig de la Creu
Es tracta d'una pedrera de grans dimensions. Està molt embardissat i accedir al seu interior és complicat i segurament perillós Des del cim del Puig de la Creu es té una vista molt bona de l'entorn i de l'interior de la pedrera mateix.
Pedrera del Puig de la Creu des del cim. 
Vista de la pedrera des de la base.
3.  Pedrera del Perdigó
És una pedrera petita, però a primer cop d'ull la que ofereix una perspectiva geològica i mineralògica més interessant, amb gran diversitat de materials, amb zones de cisalla molt clares i visibles. Cal dir que està molt embardissat i fa de mal transitar. Paciència i pantalons alts!
Interior de la Pedrera del Perdigó.

dijous, 4 d’agost de 2016

Un curiós desplom gravitacional per fases a la riera de Merlès -i altres consideracions- (Osona)

En aquesta entrada aprofito abans que res per fer una mica d'apologia de la riera de Merlès en conjunt, doncs dins el context de Catalunya  és un curs fluvial força insòlit. Neix als peus dels Rasos de Tubau, entre Sant Jaume de Frontanyà i Ripoll i desemboca al Llobregat entre Puig-reig i Navàs. Són gairebé 40 km de cabal regular regant les comarques del Ripollès, el Berguedà i l'Osona.
Traçat de la riera de Merlès i el seu context estructural i geològic (base cartogràfica de l'ICGC)
La riera de Merlès en conjunt transita un espai agroforestal. Fins aquí res que sorprengui, però resulta que en aquests riu s'hi troba un dels darrers reductes peninsular de cranc de riu autòcton i fins quatre espècies de nàiades, un fet realment excepcional que indica fins a quin punt ha tingut la sort de conservat-se aquest tresor ecològic en ple cor de Catalunya. La causa més probable és que no ni ha cap poble gran a les seves ribes (l´únic poble és Santa Maria de Merlès i no arriba als 200 habitants) i això l'ha mantingut allunyada de la contaminació urbana i l'aprofitament industrial. Ara bé, actualment s'hi poden comptar fins a 4 càmpings que fan el paper de pobles artificials, l'impacte dels quals imagino que no deu ser menyspreable.

A Santa maria de Merlès hi ha un centre de recuperació de fauna autòctona, ADEFFA, que recomano molt de visitar. Prop de Borredà hi ha el modest i tranquil càmping el Saiol, portat per en Santi, un estudiós autodidacta dels ecosistemes fluvials i que és un autèntic pou de ciència. Si us hi esteu a la tardor, teniu la brama del cérvol assegurada.

Anem a al geologia. Un dels fets més destacable és al seva geomorfologia, de la en faig un apunt més endavant, però abans voldria assenyalar un aspecte de gran potencial didàctic i és el transecte geològic que ens ofereix el seu traçat. La riera creua més o menys perpendicularment, de nord a sud, la les alineacions dels materials paleocens i eocens de part del Mantell del Cadí tallant l'encavalcament de Vallfogona i transitat per bona part del sector est de l'avantpaís sud-pirinenc deformat. Això dona una visió global molt bona en l'espai i el temps de la gènesi pirinenca en aquest sector. Tenint en compte que sempre hi ha alguna bona pista o carretera poc transitada que circula paral·lela a la riera, l'accés als afloraments està assegurat (i també que de tant en tant hi ha algun lloc fer fer una queixalada!). A veure si algú s'animà a explotar la idea i organitzar un tour de dos o tres dies!
Encavalcament de Vallfogona (penso, potser m'erro!) a la confluència del rec de la Riba amb el barranc de Solancornut, a partir del qual hom parla ja de riera de Merlès. Aquest punt es troba a la pista que va del Saiol a l'ermita de la Riba.
A l'est del poble de Santa María de Merlès, des de la masia Cama d'Oca, surt un camí que va cap el port romànic de Sant Miquel. Una desena de metres al nord del pont la riera fa un petit salt d'aigua en supera un banc de gresos durs d'1 m de potència que descansa sobre unes margues. El salt soscava les margues deixant a l'aire una visera de gresos que ha desplomat deixant una cicatriu el·líptica gairebé perfecta. Ara bé, si fem un anàlisi més detallat sobre el terreny i sobre la foto aèria om pot observar fins a quatre col·lapses. Els més antics, aigües avall, estan trencats en diversos blocs més erosionats. És doncs un bon punt per explicar als estudiants de secundària i al públic general, la gènesi d'un col·lapse gravitatori i la datació relativa d'una successió d'esdeveniments geomorfològics.
Successius desploms a la riera de Merlès. La traça marca les cicatrius el·líptiques. 

Desplom més recent (el 4)
El desplom més recent es manté sencer i els més antics estan fragmentats en diversos blocs.
Bloc interpretatiu. Podeu feu una correlació amb la foto anterior.