Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vulcanisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vulcanisme. Mostrar tots els missatges

divendres, 31 gener de 2014

La Crosa de Sant Dalmai revisitada (Selva/Gironès)

Aquest mes es compleixen 6 anys de Bloc de camp. Durant aquest temps alguns dels indrets referenciats han mutat. Sis anys en geologia no són res, però si entrem en els detalls es comencen a percebre canvis. Hi ha espais que han patit la degradació ambiental o antròpica i altres se suposa que han millorat adequant-se per a la visita del gran públic. I dic se suposa per que de vegades no tinc molt clar si a mig o llarg termini pot tenir un impacte negatiu. Espero que la socialització del coneixement ho compensi. També cal tenir en compte que en sis anys pot sorgir nova bibliografia i revisitar un lloc a la llum de les novetats científiques és molt estimulant.
Una mica de tot això hi ha en aquesta visita al volcà de la Crosa de Sant Dalmai, del qual ja en vaig fer un ressenya el febrer del 2008 (la dono per llegida i així no cal que expliqui com s'hi arriba, que és un maar, etc.). Fa 6 anys visitar la Crosa era atansar-se a un indret anònim que mostrava la cicatriu de les graveres plenes de deixalles. Avui la gran gravera de les Guilloteres s'ha condicionat com aparcament de visitants i els afloraments estan tancats i senyalitzats. L'article Investigation of the inner structure of la Crosa de Sant Dalmai maar (Catalan Volcanic Zone, Spain) també ha aportat molta informació sobre la seva estructura i la seva evolució.
Aquesta revisita també va ser especial des del punt de vista humà, doncs anava molt ben acompanyat pel ja ara amic Ramon, un pou de món. En Ramon feia anys i els seus amics i familiars li van regalar una jornada de camp amb mi. Em sento molt afalagat de que algú pensi que passar un dia amb mi pot ser un regal!
Vàrem circumdar tot el cràter, uns 4 km de camí fàcil. A continuació us proposo que feu el mateix recorregut i paredes.
A: con de la Crosa (dipòsits de caiguda i d'onada). B: cràter de la Crosa (sediments lacustres corresponents a un antic llac). C: con secundari de la Crosa (petit volcà estrombolià). D: mantell de piroclasts d'onada i de caiguda de la Crosa. E: petita colada de lava basàltica. En negre el recorregut circular proposat.
PARADA 1. Gravera de les Guilloteres i mirador. Només estacionar al pàrquing de visites, al fons veureu la cicatriu de l'antiga gravera on s'explotaven els piroclasts projectats per la Crosa. És una ferida que talla perpendicularment el llavi oest del con i les condicions d'aflorament són excepcionals.
A simple vista es pot observar una alternança de capes fosques riques en cendres volcàniques basàltiques i capes més clares degut a al seva riquesa en cairells lítics del sòcol (bàsicament granitoides). Aquesta alternança és el resultat de diferents pulsacions freatomagmàtiques que podien donar lloc dipòsits de bretxes de caiguda balística o bé a onades i fluxos piroclàstics que viatjaven arran de terra. Aquests fluxos dipositaven una capa basal de centra i tot seguint, damunt seu, sedimentaven els elements més grollers, rics en lítics.
Sobre la gredera hi ha un petit mirador, l´únic punt que permet una visió bona i completa del volcà. L'edifici principal és un gran cràter d'explosió quasi circular amb un diàmetre màxim de 1300 m. La profunditat del cràter, però tant sols fa entre 15 i 74 m. A la l'esquerra de la foto, al llavi nord del cràter principal, hi ha un con d'escòries en ferradura obert al sud-sud-est.
PARADA 3. Camp d'en Cendra. El camí que creua el cràter pel mig vers els peus del con secundari transcorre entre nogueres i camps de cereals. Sabem per fons històriques que els aiguamolls ocupaven aquesta plana i que encara seria així si no fos per les mines d'aigua que drenen el cràter (trobareu un parell de plafons explicatius al respecte). Un cop dessecats els aiguamolls s'obria una gran i fèrtil plana horitzontal aprofitable al 100%... o quasi. Crida l'atenció que dos o tres petits punts no hagin estats romputs i hi creixi vegetació espontània.
Encerclat de vermell veiem un petit bosquet de pins al mig dels camps llaurats (el que hi a l'esquerra és una plantació de nogueres). El mateix camí l'evita i fa una giragonsa. Als pagesos els va fer una mandra còsmica treballar aquest tros de terreny tenint tanta terra lacustre, toveta i fèrtil a l'abast. Si li feu una ullada veureu que el sòl de la pineda és ple de fragments escoriacis. Tot sembla indicar, segons els estudis geofísics, que el con secundari en ferradura va emetre una colada de lava que omplí el maar (fletxes vermelles). Aquest bosquet probablement es tracti d'un punt en que la lava es trobi subaflorant (font: ICC).
PARADA 4. Con secundari. El camí s'enfila pel braç est del cràter en ferradura, de tipus estrombolià. Arreu veureu dipòsits escoriacis de caiguda, però just en la primera cruïlla de camins (marcat amb un estel blau la foto), al terra mateix hi ha algunes d'estructures molt curioses com aquesta:
Entremig de fragments escoriacis de caiguda de mida centimètrica i decimètrica hi ha aquest cos discoïdal d'uns 1,25 m de diàmetre. La seva superfície és més o menys plana i està arrodonida per les vores.
La superfície és llisa i sembla tenir com una mena de "pell" o escorça fina molt poc porosa, amb unes esquerdes molt característiques, i que salta fàcilment mostrant un interior molt més vesiculat.
Mirada lateralment, en els punts que es conserva la "pell", aquesta està plegada com un acordió. La interpretació que en faig d'aquest cos és que es tracta d'una bomba volcànica que tindria potser sobre 0,5 m de diàmetre i va impactar contar el terra quan ja s'havia comença a formar una escorça per refredament mentre l'interior encara era pastós. Aquest tipus de bombes se'n diuen de boïna (de caca de vaca, pels de ciutat): rodones, seques per fora i toves per dins
PARADA 5. Visió del cràter i el con per la vessat est. El camí circumval·la el cràter i ens permet veure com la vesant est té un pendent molt lleuger, cobrint amb un mantell de piroclasts ben bé 3,5 km. El pendent és tan suau que no s'aprecia ruptura amb la plana prevolcànica, a diferència del que passa amb la vesant oest del con, on teniu el cotxe aparcat (fixeu-vos en la imatge que obre l'article). Allí el con no va més enllà dels 300 o 500 m. Om especula que aquest dissimetria tant radical pot tenir dues causes: una podria ser l'orientació del pla de la falla del sòcol, per on ascendirien els materials eruptius en un direcció preferent, i l'altra, més difícil de demostrar, l'acció dels vents dominants.
PARADA 6. Sant Llop. Poc abans de l'ermita de Sant Llop, la màxima altura del con, arribareu a un coll per on ascendeix el camí que ve del poble de la Crosa. És un bon punt per fer una vista del paisatge de la Selva. L'ermita romànica de Sant Llop patí diverses modificacions per adequar-la com a torre militar de senyals òptiques. És curiós constatar com en aquesta comarca, moltes torres de senyals i defensa estan construïdes damunt de pitons volcànics, com el Puig Sardina, els únics punts elevats de la plana. Un altre canvi recent és que tot aquest sector està tancat amb una xarxa metàl·lica molt sòlida i alta. Al costat de l'ermita, rera la tanca, s'hi ha edificar una torre metàl·lica de uns 20 m d'alçada i que no sembla pas de vigilància forestal. Des de dalt la vista del cràter deu ser magnífica, però no dona la impressió que l'amo de tot això vulgui visites. Algú sap què ha passat aquí?
Si algú coneix l'amo del tros, que li deixi pujar i em passi les fotos.
PARADA 7. Gravera de can Costa. La gravera de can Costa és un aflorament excel·lent on es poden observar materials semblants a la de les Guilloteres. Fa uns anys estava ocupada per un cap d'avellaners i s'hi podia accedir a la base. Avui els avellaners no hi són i la tanca anteriorment mencionada impedeix el pas. Us haureu de conformar en mirar-la des de la part superior:
Vista des de dalt de la gravera de Can Costa.
Per últim, un consell al responsable de la museització a base de plafons d'aquest espai: els serveis d'un editor científic bo no són prescindibles. El que s'hi explica als plafons (i n'hi ha molts), en termes general és correcte. Ara bé: ortotipogràficament i gramaticalment és un pet. Els gràfics són per plorar: a aquestes alçades no es poden publicar imatges pixelades com si estiguessin escanejades a 72 ppm a partir d'un original de 5x5 cm i imprimir-les a 20x20 cm. Ni mapes rars que no puguin ser entesos pels profans: o posem un bon mapa "clàssic" amb les seves cotes, colors i camins a lo Alpina, o una ortofoto.
Lo dels talls geològics mereix estirada d'orelles a part: els esquemes que expliquen com evolucionà la Crosa, si no ets geòleg, no s'entenen: els elements representats no guarden cap mena d'escala o proporció, els colors són equívocs i la orientació és enganyosa: si l'observador té en el seu camp de visió un element que està a la dreta, aquest element en el plafó ha d'estar a la dreta!

dilluns, 14 octubre de 2013

El dic semianular del volcà de la Fontpobra (Garrotxa)

Com be sabeu (i si no, ara no hi ha excusa) estic obert a compartir amb vosaltres sobre el terreny qualsevol de les perles d´aquests bloc. Només és qüestió de parlar-ho i quedar entesos. Aviat amb una petita colla amics anirem a fer un geopícnic a la capçalera de la vall de Colltort, a Sant Feliu de Pallerols. És un indret no massa conegut pels que som de fora de la comarca però no per això menys interessat. D´entrada tenim la visió panoràmica que des del Castell de Colltort de gairebé tota la Zona Volcànica de la Garrotxa, i per una altra banda tres volcans per visitar: el Fontpobra, el de Can Tià (un maar) i la sorprenent Tuta de Colltort. Possiblement els tres estiguin genèticament relacionats.
1 Dipòsits de caiguda estrombolians, bàsicament gredes. Constitueixen el conus del volcà Fontpobra. 2 Gredes amb fragments lítics que denoten activitat freatomagmàtica. Constitueixen el con de la Tuta. 3 Gredes amb fragments lítics que denoten activitat freatomagmàtica. Constitueixen el con de Can Tià. 4. Mantell de gredes ben classificades, d'origen estrombolià amb alguna intercalació d'onada piroclàstica. Procedeixen del Fontpobra i del de Can Tià. 5 Colada piroclàstica del volcà de Can Tià. 6. Colada basàltica del Fontpobra - Can Tià. 7 Neck de la Tuta de Colltort. 8 Blocs i bombes soldats procedents d'una erupció fissural (spatter-cone) del Fontpobra. El groc, un itinerari circular recomanat
Sobre el volcà de Can Tià hi ha força literatura gràcies a que emeté una extensa onada piroclàstica, un tipus de materials poc freqüents a la ZVG, però per altra banda, no he trobat bibliografia (elp!) rellevat sobre el volcà de la Fontpobra, un volcà estrombolià típic, amb el cràter esbocat, molt colonitzat per la vegetació que en dissimula la morfologia. Per contra té una estructura molt poc comuna en l´àmbit del parc: un dic basàltic semianular. Hi ha un altre volcà més, però, que té un anular complet: el el Puig de la Garrinada, un dels tres de la ciutat d´Olot, el que té tres cràters. En el cas del Fontpobra, com és esbocat només en té mig!
Trobareu aquest dic al marge del camí que va del Colltort al Coll de Fontpobra.
Om interpreta aquest tipus d´estructures com a una intrusió del propi basalt que alimenta el volcà, refredada abans de sortir a l´exterior i a favor de fractures distensives properes al conducte volcànic o a la cambra magmàtica.

dimarts, 5 març de 2013

El volcà de la Tuta de Colltort (Garrotxa)

Un volcà no és pas una cosa petita, però tot i així a Catalunya, en els darrers 20 anys, s’han descobert ben bé una quinzena o més de volcans i afloraments volcànics neògens i quaternaris. És una feina de rastreig que bàsicament ha desenvolupat la gent del Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa, del Geocamp de la UdG i també la campanya cartogràfica de l’IGC, que ha trobat molts petits afloraments esparsos. Algunes descobertes importants, com en el cas del Camp dels Ninots, són fruit de la reinterpretació d'afloraments coneguts de fa temps; i altres com el que ens ocupa, el de la Tuta de Colltort, de la revisió de bibliografia antiga. De fet, i això val com a cas general, molts afloraments i jaciments de fòssils i minerals citats pels pioners de la geologia catalana “s’han perdut” a causa de dos factors: el creixement de les àrees urbanes i, encara que a alguns us pugui sorprendre, l’increment de la superfície forestal. I és que malgrat els incendis, l’abandonament del carboneig, les pastures i els conreus de secà, han fet que hi hagi més bosc avui que fa, com a mínim, 70 anys. Tant és així que les fotos aèries de l’anomenat vol americà (1956-57), el primer que de manera sistemàtica va cobrir tota la península, encara són molt útils.
La Tuta de Colltort és un volcà “redescobert” l’any 1997 no sense certa polèmica fruit de la impossibilitat de trobar bons afloraments a causa de l’espessa coberta vegetal. 
Vista del volcà des del mas Colltort. La Tuta (cova)  és una fondalada ovalada, esbocada cap al sud-oest, de 100 × 130 m i uns 60 m de fondària. Les vores del cràter i les parets, gairebé verticals (1), estan formats per gresos calcaris i per això om pensava que es tractava d´un enfonsament càrstics. El seu fons és pla i cobert per un espès alzinar que només permet observar alguns retallons de dipòsits piroclàstics molt compactats, formats per fragments de mida mil·limètrica. Per sobre aquests dipòsits, i des de la base del cràter en surt una petita colada de lava (2) d'aspecte massiu i que només aflora en alguns marges de les feixes que s’esglaonen davant la Tuta, molt retreballada  antròpicament i envaïda per falgueres.
El volcà de la Tuta de Colltort es troba entre mig del volcà de Can Tià a l’est i el de Fontpobra a l’oest. S’hi arriba prenent la pista que surt del km 61,5 de la carretera C-65, entre Sant Esteve d'en Bas i Sant Feliu de Pallerols. Es passa de llarg el llogaret de Sant Iscle de Colltort, i quan la pista arriba  al capçalera de la vall de Sant Iscle, es troba a mà dreta, inconfusible.
Sobre la foto del vol americà de 1956: 1. Cràter de la Tuta, amb piroclast a la base. 2. Petita colada massiva de la Tuta.
3.
Cràter del volcà de Can Tià. 4. Colada basàltica del volcà de Can Tià. 5. Colada piroclàstica d'origen freatomagmàtic associada al volcà de Can Tià. Es tracta d'un material poc habitual en l´àmbit del volcans olotins.

divendres, 4 maig de 2012

Volcà de Can Guilana (Gironès)

Recordeu quan el camp de golf de Torrebonica havia de posar Terrassa al mapa? I de quan el complex de Filià havia de portar els serveis que la gent de la Vall Fosca tant necessitava? Ara ja tenim tots molt clar on ens han dut els "pilotassos". Socialment han estat una bomba però cal no oblidar que també han suposat una destrucció del territori sense precedents. Una marea negra de totxo. Ara diuen que ningú ho podia preveure i que en tot cas, a tothom li semblava bé. I una merda! Ho veia venir fins hi tot la meva anciana mare. I gent com en Juan, en Manel i tants d'altres companys hem batallat per la conservació del territori tant bé com hem sabut. I així estava amb ells fa un parell de setmanes passant el dia a Can Sopa, recordant els vells temps i parlant també de futur, ben a prop del volcà de Can Guilana, un altre punt del nostre patrimoni geològic víctima de l'especulació urbanística.
A tocar de Girona, a l'oest, hi ha diversos volcans catalogats o situats dins un PEIN: Granollers de Rocacorba, Puig d'Adrí, Puig de la Banya del Boc, etc. Però el volcà de Can Guilana no és res d'això, ni està ressenyat al catàleg d'espais d'interès geològic de la Generalitat. Una part del con pertany al terme de Sant Julià de Ramis i els basalts del pitó foren explotats com a roca base per a realitzar els vials de la urbanització del camp de golf de Girona; però la principal amenaça és l'ampliació de la urbanització  prevista al nou POUM  segons la qual el volcà queda situat en sòl urbà, encara que si bé com a zona verda urbana, no es contempla la preservació del patrimoni geològic que conté.
Volcà de Can Guilana. En vermell els piroclast i en blau el banyó basàltic. Les línies discontínues són les fractures principals (a partir de Google earth i la cartografia de l'IGC).
Pots arribar al volcà de can Guilana des de Sarrià de Ter (sortida Girona Nord). Baixant per l'Avinguda França, trobaràs a mà dreta un trencall que va cap a Sarrià de Dalt. Has d'arribar a aquest petit llogarret i just sortint d'ell, la carretera es bifurca. Cal agafar la branca de la dreta. Al cap de no més de 2 km estàs a la base del volcà. Pots deixar el vehicle al peu de la caseta de les antenes de telefonia i agafar el camí de l'esquerra que va cap a la masia semi enrunada de Can Guilana.
Parada 1. Darrera Can Guilana hi ha una gredera abandonada que funciona de magatzem d'andròmines (sembla un abocador). D'aquestes gredes destaca el seu aspecte massiu, amb una estratificació molt poc marcada Es tracta de bretxes d'explosió freatomagmàtica.
Detall de les bretxes piroclàstiques de Can Guilana. Tenen un aspecte massiu, mal classificat, i majoritàriament estan formades per fragments heteromètrics lítics dels substrat i la xemeneia. Els fragments volcànics sols ronden un 20%.
Per anar al següent aflorament cal apropar-se a les antenes de telefonia. Hi ha una pista abandonada a la dreta on al mig d'ella destaca un enorme bloc després de bretxes piroclàstiques.




Parada 2. Aquest bloc permet observar molt bé les diverses litologies que componen les bretxes piroclàstiques, però destaca un curiós cairell d'uns 50 cm, de la mateixa litologia que l'encaixant, un pèl més claret i recobert per un crosta ferruginosa. Un fragment d'una explosió anterior i remobilitzat i inclòs per una de posterior? I si és així, perquè té aquesta crosta? S'accepten hipòtesis.
Després cal enfilar corriol amunt fins el cim de volcà... o el que en queda. Doncs no espereu trobar un volcà sencer i amb un cràter reconeixible sinó el que en queda del seu desmantellament per l'erosió: un pitó basàltic rodejat per un conus piroclàstic. En total, un turó de planta ovalada d'uns 350 m de diàmetre major i uns 60 m d'alçada.

Parada 3. Al cim, una pedreda abandonada permet apreciar el cor d'aquest pitó basàltic, un una disjunció hexagonal perfecta, molt maca. Una joia geològica molt poc coneguda.
Guapo, oi?
El cim ens guarda una altra cosa curiosa...
Parada 4. En l'extrem oposat de la pedrera afloren una mica de gresos eocens, atrapats entre el pitó i  coberts pels piroclast. Es tracta d'uns gresos absolutament cuits, cosa que em fa pensar que en aquest punt aflora una mica de sòcol no cartografiat en el mapa del IGC.

dilluns, 21 novembre de 2011

Volcà del Puig de Martinyà (Garrotxa)

Qui de vosaltres encara tira amb un màquina fotogràfica química? Felicitats, per que deus ser una persona que realment domina i té passió per la fotografia. La primera càmera digital que vaig veure era d’un cap meu molt techie, en una data tant matinera com 1995! Li va costar un Congo, però jo em vaig resistir al canvi fins el 2005 i de fet va ser un regal de la meva estimada Agnès: una Coolpix 4500, pensant sobretot en fer digiscoping, i que ha durat fins aquest estiu. El motor òptic s’ha encallat: obsolescència programada?
Una de les coses que més m’atreien del món digital era la possibilitat de fer panoràmiques, una eina fantàstica per fer didàctica de la geologia. Tot això ve per que l’altre dia, endreçant papers, vaig rescatar una carpeta amb fotos, apunts i dibuixets de sortides guiades dels anys 1998-2001. Quasi m’emociono quan em van sortir unes quantes panoràmiques fetes amb el mètode retallar i enganxar. Però què caram, és un material prou digne i us l’aniré traient de mica en mica. I del miler llarg de diapos que tinc, que tant de bó pogués escanejar amb prou qualitat, també en farem alguna cosa. De moment us he penjat unes de la riera de Sant Jaume de l’any 1999.
Un dels muntatges que em vaig trobar correspon al volcà del Puig de Martinyà,  un edifici complex que al llarg dels anys ha estat interpretar de diferents maneres. Queda a llevant del camí que va a la gredera del Croscat i sovint no s’hi presta atenció, però si més no val la pena aturar-se fer-ne una interpretació de paisatge. Les fotos estan preses des del camí que va de la carretera d'Olot-Santa Pau a la gredera del Croscat.
D'entrada, compara la foto de paisatge (fes clic per engrandir) amb la foto aèria i el mapa geològic i localitza els cràters i els cons.
1) Cràter del volcà del Torn, a) volcà de Puigsafont, b) volcà de Can Pla i c) volcà del Puig de Martinyà.
Interpretació del conjunt Puig de Martinyà - Puig Safont segons la Carta vulcanològica de la Zona Volcànica de la Garrotxa, del IGC.
Les fases eruptives foren les següents:
Es forma el con del Torn, amb un cràter centrat (fretomagmàtic?).


Es formen els cons estrombolians del Puigsafont (a)  i Can Pla (b).






Entra en erupció el Puig de Martinyà (c), amb cràter esbocat i emissió de laves.

Entra en erupció el Croscat i els seus piroclast cobreixen i desdibuixen la fisonomia del conjunt.El cràter del Torn és ocupat posteriorment per una llacuna.


dilluns, 13 juny de 2011

El pla de Sacot inundat (Garrotxa)

En una entrada anterior fèiem referència al pla de Sacot, un petita conca endorreica entre els volcans de Santa Margarida, del Croscat, del Torrent i del Puig de la Costa.
Posició del pla de Sacot. Base digital del ICC.
El cas és que el passat mes de març vàrem anar amb una colla d'amics que tenen nens petits a veure el Santa Margarida (als nens els fascinen tres coses relacionades amb la geologia per aquest ordre: dinosaures, volcans, fòssils i pedres brillants. Cada nen és un investigador en potència!).
Vaig tenir una gran sorpresa en veure el pla de Sacot parcialment inundat amb una làmina d'aigua de més d'un pam de fondària i que semblava que portés ja algunes setmanes. Per un moment vaig pensar que potser era deliberat, amb la intenció de refer l'antic aiguamoll, però consultades les autoritats pertinents, resulta que no. El canal de drenatge portava un temps que no anava fi i amb les fortes pluges de febrer s'havia inundat. Però aquí queda aquest curiós testimoni gràfic.
Pla de Sacot mirant cap el sud. A l'esquerra hi ha les vessants del Santa Margarida.

dissabte, 26 febrer de 2011

Cinglera basàltica de Castellfollit de la Roca (Garrotxa)

La vila de Castellfollit de la Roca s'assenta sobre un esperó basàltic de 500 m de longitud i 50 m d'alçada, tallat al nord per la riera del Turonell i sud pel Fluvià. S'hi arriba per la N-260, entre Besalú i Olot. Fins fa uns anys, la nacional passava pel mig del poble, però ara cal estar pendents d'agafar el trencall que hi porta.
La cinglera de Castellfollit és un del punts d'interès geològics més icònics del nostre país. Us proposo dos llocs d'observació. El primer és el clàssic, des del del qual estan fetes la majoria de fotos que surten les guies: el bar que hi ha al al km 45 de l'antiga N-260, trencall amb la GIV-5221 que va a Oix. La base del cingle està constituïda per uns 9 m de gresos i marges eocens amb unes graves fluvials discordants que corresponen a la terrassa prevolcànica del Fluvià/ Turonell. Després venen uns 40 m de materials volcànics, que observats de baix a dalt, són:
  • 5,5 m de basalts amb disjunció hexagonal grollera.
  • 3,5 m de basalts lenticulars.
  • 1 m de basalts amb disjunció hexagonal fina.
  • 0,2-1,5 m de piroclasts i paleosòls (es pot resseguir en el paisatge per estar molt colonitzat per la vegetació).
  • 5 m de basalts amb disjunció hexagonal.
  • 9 m de basalts amb disjunció hexagonal.
  • 7 m de basalts amb disjunció hexagonal.
  • 9 m basalts amb disjunció esferoïdal, molt alterats.
Els primers nivells de basalt, fins l'estrat de piroclasts, corresponen a una colada de lava de 217.000 anys provinent de l'altiplà de Batet i escolada per la vall del Fluvià. Els segons trams és 175.000 anys més jove (d'aquí els paleosòls) i provenen d'una colada escolada pel Turonell. Després, ambdós rius excavaren el basalt fins assolir l'antic nivell de base.
El segon lloc d'observació no permet veure tant bé els diferents nivells, però val la pena. Deixeu el cotxe a l'entrada del poble a neu pel carrer Nou i successius fins a l'església vella de Sant Salvador. A banda i banda dels carrer, ens alguns punts us podreu abocar a la cinglera, com a la plaça del Puig Castellet, i sobretot, la del campanar de l'església vella: la vista val molt i molt la pena.

diumenge, 14 març de 2010

Volcà de Montsacopa (Garrotxa)

El nucli antic d’Olot s’alça als peus del Montsacopa. Us recomano que comenceu l’itinerari al cementiri i pugeu pel camí que surt d’unes grederes abandonades que hi ha darrera. En un pim-pam sou dalt, doneu la volta al cràter i baixeu pel viacrucis que va a donar al barri vell. A la plaça Major sempre va bé de parar a fer un toc.

Aquest hivern van portar l’exposició fotogràfica “Els volcans i els Homes” de Philippe Bourseiller, un fotògraf que ha estat reconegut amb diversos premis World Press Photo, al Centre Cultural de Caixa Terrassa. No m’ho pensava, però la meva filla de tres anys va quedar molt impactada pels vermells rius de foc i les muntanyes amb el forat al mig, com els “volcanets” de col i patata que tant li agraden per sopar. Papa, que em portaràs a veure un volcà? I tant, un dia anirem a Olot! Que treuen lava els d’Olot? No filla… Es va quedar una mica moixa (deguera pensar que quina caca de volcans eren) i vaig tenir l’acudit de mirar algunes erupcions pel YouTube, però el cas és que no li van fer gens de gràcia. Oi papa que ja NO anirem a Olot? Li faig haver de prometre i jurar que aniríem a veure un volcà molt petit i que estigués apagat, que no fes soroll, ni foc i fum. Crec que al final la vaig convèncer de que no hi hauria perill i així tota la colla vàrem anar a visita el que crec que és el volcà més arquetípic i accessible que tenim: el Montsacopa. I encara que és menys famós que el Santa Margarida i el Croscat, per anar amb nens petits o amb algú que vol començar a tenir algunes nocions, és millor per que és més comprensible i s'ha de caminar molt poc.
El Montsacopa és un con d’escòries d’uns 94 m d’alçada amb un cràter perfectament circular de 120 m de diàmetre i uns 12 m de fondària. Sembla ser que antigament el cràter era més profund i abrupte però fou terraplenat en part per cultivar-hi.Aquest volcà tingué una primera fase efusiva, amb una emissió basàltica cap el nord, vers la serra de Sant Valentí (podeu veure’n usa secció prop del camp de futbol), i una segona que la cobreix i que que forma el volcà en si, de tipus bàsicament estromboliana, tot i que hi ha alguna intercal·lació freatomagmàtica. El millor lloc on veure els materials piroclàstics són les antigues grederes de darrera el cementiri. Estan constituïts per fragments juvenils de mida lapil·li i bloc, molt vesiculats. A la part superior hi ha materials més fins, compactats i menys vesiculats corresponents a les fases fretomagmàtiques. Un altre aspecte remarcable del cim del Montsacopa és l’excel·lent vista sobre els volcans de Montolivet, la Garrinada (molt característic pels seu tres cràters alineats) i el petit Bisaroques a l’altra banda del Fluvià, a mitja vessant de la serra de Batet. El properes entrades parlarem d’aquests volcans més extensament.

dijous, 19 març de 2009

Bomba volcànica del pla de Sacot (Garrotxa)

Com arribar-hi
El pla de Sacot està al peu de la carretera GI-524 entre Olot i Santa Pau, prop del quilòmetre 5,5, on hi ha el veïnat de Can Xell. D’aquí surt una pista paral·lela a un canal de drenatge que travessa el pla fins el peu del Volcà de Santa Margarida. Al trencall del camí que va a Sant Miquel Sacot, trobareu dreta la bomba volcànica.

El que veieu a la foto és una bomba volcànica “de llibre” que deu mesurar 1,5 m de longitud (deu ni do!), cimentada sobre un pedestal, amb una creu i una imatge forjada d’un Sant, que segons algunes fonts és Sant Galderic i altres, Sant Isidre, tots dos patrons de la pagesia.
Convergeixen en aquest punt, doncs, elements singular del patrimoni geològic i el folckore en una mena de síntesi pujolsiana molt nostrada, per alguns devota, per altres, els geòlegs, irònica i freak.
He sentit algun cap calent d’aquests que veuen forces i energies d’aquell tipus que no es mesuren ni en newtons ni amb joules, i que noten camps magnetoelèctrics que no detecten ni les bobines de prospecció magnetotel·lúrica, teoritzar sobre ves saber quina tradició remota pagana cristianitzada condicionada per la presència d’un nus de la xarxa Hartmann (que els nostres ancestres, més connectats a la natura, eren capaços de notar…). Cal tenir en compte, però, que el pla de Sacot era un estany fins no fa gaires segles i que l’oratori és de 1983. Tor plegat, remotíssim i super geobiològic.
Disfruteu doncs, d'aquest curiós i bonic fragment de lava llençat pels aires que algú va trobar adient per erigir el monument.

dimarts, 22 juliol de 2008

Volcà d'Hostalric (Selva)

Com arribar-hi

El volcà d’Hostalric constitueix el turó sobre el qual s’assenta el castell, situat a l’extrem oest del casc antic d’aquesta població selvatana; molt ben comunicada (ja en època romana), i s’hi pot arribar per la C-35 (km 70), l’AP-7 0 en tren. Anant per l’AP-7 de Girona a Barcelona (o viceversa) destaca enmig de la plana del Tordera el volcà d’Hostalric, perfectament identificable pel castell que hi ha al seu cim. És allò que hi passes desenes de cops i no trobes una excusa per fer-hi una ullada. La meva va ser preparar-me una sortida de camp per mostrar el vulcanisme de la Selva. Per tota la zona sud de la comarca (especialment al voltant de Maçanet) i a la vall baixa del Tordera, afloren extensament restes de vulcanisme pliocè. El volcà d’Hostalric podria ser un banyó més com el de Puigsardina o el de Sant Corneli, si no fos per que s’aixeca bruscament uns 100 metres sobre la Tordera i fa el seu efecte. Tenint en compte que té uns dos milions d’anys, l’edifici originari deguera ser considerable.

Un anàlisi més detallat revela que malgrat la migradesa dels afloraments tenia una estructura complexa. Així, les columnates basàltiques de dalt del castell (com els de la foto) corresponen a la xemeneia, però altres materials massius corresponen a restes de colades. De materials piroclàstics se n’identifiquen de freatomagmàtics (dipòsits d’onada i bretxes) i dipòsits de colada. També hi ha un parell de filons semicirculars de basalt a mode de dics anulars.

Hostalric, gràcies al seu patrimoni històric (muralla, castell...) és una vila turística “de les de sempre”, d'aquelles a les que es va a passejar per fer gana, i seguidament, fotre's un bon àpat amb el porro a la mà (això és vida!); però no fa pas tants anys que el volcà està indicat com a tal i hi ha algun plafó. Ara fa algun temps que no m'hi passo (pot haver canviat), però recordo que la informació era poc substanciosa. Seria aconsellable que les indicacions tinguessin un doble nivell de lectura (per iniciats i per a no iniciats) i s’edités una bona guia com es mereix.

dimecres, 7 maig de 2008

Volcà del Camp dels Ninots (Selva)

Com arribar-hi
El volcà del Camp dels Ninots es troba a l'oest del casc urbà de Caldes de Malavella. Venint per la GI-673 des de la N-II, just després de passar per sobre la via del tren, a mà dreta us trobareu un petit grup d’habitatges populars (les “Cases del Butà”), on pots deixar el cotxe i recórrer a peu el perímetre del volcà.
Recordo que de nano, indefectiblement totes les col·leccions de minerals incloïen una olivina de Canet d’Adri, una fluorita del Papiol i un òpal de Caldes de Malavella. Aquest últims eren, de fet, uns nòduls molt curiosos d’aspecte botroidal, com una mena de ninotets, molt coneguts per la gent de Caldes, i que es podien recollir entre les argiles de davant dels camps de Can Pol (a la foto).
Aquest nòduls tenen un origen molt curiós. Tot i que històricament s’havien identificat alguns aflorament piroclàstics pels contorns de Caldes, fins a finals dels noranta no es va saber veure que formaven part d’un extraordinari volcà freatomagmàtic del plistocè mitjà, una mica desdibuixat per l’erosió i l’activitat antròpica, això sí.
El cràter es correspon amb el Camp dels Ninots pròpiament dit, reomplert per argiles lacustres i gresos. Originàriament al cràter hi havia una llacuna d'aigües termals altament mineralitzades, responsables de la formació del nòduls d`òpal. Actualment, en aquest dipòsits lacustres s’estan fent excavacions per part de la colla de del Carbonell, amb troballes molt interessants i ben conservades.
Recomano que no sigui cobdiciós deixis estar els ninots en pau. Generacions de col·leccionistes n'han fet acopi i cada cop escassegen més en superfície. Respecta el patrimoni geològic!

dilluns, 18 febrer de 2008

La Crosa de Sant Dalmai (Selva/Gironès)

Com arribar-hi
Podeu arribar a la Crosa des de la N-II (Girona-Barcelona) i agafar el trencall cap a Vilobí d’Onyar. Travesseu el poble i, sortint a mà dreta, preneu la GI-533. Al cap d’uns 2,5 km sou al poble de Sant Dalmai, enmig de la plana i al peu d’un turó ample de perfil baix i cònic: és el volcà. Si continueu per la carretera, una mica més amunt podeu deixar el cotxe a mà esquerra, en un gredera abandonada acondicionda per aparcar.
Des de que que de nano vaig saber que a Catalunya hi havia volcans, no vaig parar de donar la murga als pares perquè m’hi portèssin. Com el gran moment no arribava mai em consolava llegint un i un altre cop “Els volcans olotins i el seu paisatge” d’en Mallarach i planificant els llocs que aniria a veure. En aquell moment em va sorprendre que a Catalunya el vulcanisme estigués estés més enllà d’Olot, i sobretot, una gran tacota prop de Girona de la qual no se n’explicava enlloc gran cosa. Ni durant la carrera ens en van parlar. No va ser fins molts anys després que em va caure a les mans una guia d’en Pallí i companyia i que vaig començar a salibar. I caram! La visita val molt i molt la pensa. Feu-vos amb aquesta guia que està molt bé!

La Crosa de Sant Dalmai és un volcà típicament freatomagmàtic. D’entrada destaquen les dimensions del cràter, de 1.300 m de diàmetre i 75 de fondària, i la superfície coberta pels materials projectats, de 6 km2. La gredera de Can Guilloteres, on heu aparcat, i una altra de més petita, uns metres abans, és un bon lloc per observar els materials. Fins hi tot hi ha un plafó explicatiu molt ben documentat.
Veureu que s’alternen capes constituïdes per fragments basàltics, amb capes de fragments de granits i roques metamòrfiques i capes mixtes, fruit dels diferents tipus d’erupcions hidromagmàtiques que s’han succeït. D’aquesta gredera surt un corriol que s’enfila fins un petit mirador, i que és un dels únics punts des d’on tindreu una vista global de tot volcà (la foto, molt dolenta, està presa des d’aquest punt).
A mà dreta de l’aparcament surt una camí que arriba al fons del cràter, ocupat per conreus. La seva magnitud és tal que costa adonar-se que estàs encerclat dins d’una anella, però si camineu cap al centre de la plana, veureu que esteu tancats sense sortida en 360º; d’aquí el nom de Crosa, de clot, sot. Aquest cul-de-sac recollia les aigües de pluja i s’hi formava un estany avui dessecat (recuperem-l’ho!). El volcà, a més, amaga una altra petita sorpresa, difícil de veure des de dintre estant, i és que hi ha un petit cràter esbocat, adossat al llavi nord. Correspon a una petita fase estromboliana tardana.
Aconsello que feu una passejada, voregeu el cràter pel seu cim, intentant abastar amb la vista
la magnitud del volcà. Un altra bona panoràmica és un collet que hi ha a la dreta del Turó del Llop, la màxima altitud del con, on hi ha una curiosa ermita romànica fortificada, amb un fossat i tot.