dijous, 2 de març de 2017

Mina de baritina de la Bòfia de Coll de Pal -i una mica de nostàlgia crítica- (Berguedà)

Ja havia estat a aquesta mina de baritina de Coll de Pal feia uns trenta anys. Ho veus i tens un flaix. La vida et passa per davant: zooooooom! I el collons a terra. En acabat us explicaré una batalleta de quan era nano. Ara anem al tema.   

La mina de baritina de la Bòfia de Coll de Pal s'obrí l'any 1906 i s'explotà intermitentment fins el 1978. S'hi feren feines en galeria i a cel obert, com testimonien les estretes rases NE-SO. El que resta penso que té un alt valor didàctic: l'explotació es prou petita i permet tenir una visó global de la mineralització, les estructures geològiques són força clares i fàcils de reconèixer, l'aflorament no està emboscat, l’accés és fàcil, conserva algunes construccions mineres i hi ha una escombrera on recollir mostres sense haver d’anar pel món trinxant les coses.

Arribar a la mina és senzill. Uns metres abans del refugi de Coll de Pal, venint de Bagà, una pista surt a mà esquerra i en uns 700 m ja hi ets.
El punt groc marca la posición de la mina. Dcc: dolomies noduloses i lutites devonianes (formació Compte). Cagl: gresos, microconglomerats y lutites carboníferes (formació Bellver). (c) ICGC.
La mineralització consisteix en llentions de baritina d’ordre decimètric i mètric al si de dolomies devonianes. Aquestes cossos tenen un contorn corrosiu, són més o menys coherents amb l'estratificació i estan interconnectats pel diaclasat.
Llentió decimètic sobre la boca de la mina. Per una banda s'observa que és coherent amb l'estratificació i per l'altre, com creix a favor d'una diàclasi.
Al voltant de cada massa de baritina i ha una aureola mil·limètrica més o menys uniforme de sulfurs, quars i cristalls aciculars de calcita; i ja dins els primers centímetres de la baritina, om pot veure disseminacions (“puntets”) de sulfurs de coure i altres metalls. La baritina es presenta en agregats radials de cristalls espàtics, fins a mida mètrica. Dins les bossades es pot observar algun cairell aïllat de dolomia i de la pròpia baritina, com una mena d'intraclastes.
Bossada de baritina. S'observa com la ferrodolomia en contacte amb la baritina té una pàtina més fosca formada per sulfurs, quars i cristalls aciculars de calcita. També s'aprecien clastos de dolomia dins la mineralització.
L'alteració dels sulfurs de coure dona lloc pàtines de malaquita. Altres minerals que es poden trobar són atzurita, galena, calcopirita, tetraedrita, pirolusita, cervantita i estibiconita.
El marc general és de dolomies gris-blavoses devonianes (formació Compte), mentre que la mineralització en si s’enclava més concretament dins una franja decamètrica de dolomies marronoses que té un contacte corrosiu amb les dolomies gris-blavoses. La coloració de les dolomies marronoses denota un enriquiment en ferro (ferrodolomies).
Vista general del front sud de l'explotació. S'observa que banda i banda de la rasa les dolomies tenen un to blavós mentre la part central té un to marronòs (ferrodolomies). Es tracta de dolomies afectada per paleocarts.
Contacte entre les ferrodolomies (esquerra) i les dolomies grises (dreta) amb una massa de baritina entre ambdues.
Cos decimètric de baritina dins les ferrodolomies.

Detall de la boca i la tremuja, en prou bon estat.
Aquesta  morfologia de les masses minerals i la seva paragènesi són típiques de jaciments de reompliment càrstic, però no past del carst que actualment s’hi està desenvolupant (i que també es pot apreciar) sinó d’un de molt anterior. Hem d’imaginar-nos que en un període post hercinià i prealpí les dolomies devonianes es carstificaren deixant cavitats en el seu si. La deposició de la baritina tingué lloc en aquest espais buits, com ho mostren els creixement radial dels cristall, a partir de les parets i la presència de fragments de roca encaixant i de la mateixa baritina, en la base d’algunes bossades.

Aquestes cavitats eren plenes de solució mineralitzant, com ho demostra la uniformitat de la dissolució del carbonat i de l’aureola que envolta les masses de baritina. Queda esbrinar d’on prodecedeix aquest enriquiment de bari i altres metalls, d’on és que han migrat. L'estudi de les inclusions fluïdes indiquen que el fluid calent mineralitzant tenia un origen superficial i la composició isotòpica dels sulfurs és parella a les solucions de lixiviats de les evaporites triàsiques. Es creu que aquest rebliment te relació amb una paleosuperfície d'erosió coberta per fàcies garumnianes, que foren les que aportaren els fluids mineralitzants. Per observar aquest garumnià no cal anar gaire lluny, fins el Pas de la Devesa.

I la història de que era nano? 
Jo ja hi havia estat per que anava a un esplai molt excursionista. Allà teníem clara la resposta a la pregunta: platja o muntanya? Per nosaltres la muntanya era natura, recolliment i camaraderia (germanor en deiem) i la platja era ciment, estrès i massificació. El boom turístic dels seixanta  havia deixat el paisatge de la costa trinxat i la cosa no ha parat. Jo ja la vaig conèixer així. El Pirineu era l'escapada remota.
Però amb el temps la muntanya tampoc se'n ha lliurat. Recordo que l'any 1983 vaig anar amb una colla de xavalets de  Sant Jaume de Frontanyà al Puigllançada passant per la Font del Bisbe, Falgars, al Pobla de Lillet, la fàbrica Asland, Coll Roig i Coll de Pal. Cansats i trinxats, la promesa d'arribar a Coll de Pal era que des d'allà el Puigllançada era un cim de vaques que faríem amb un pet (tot i dur les butxaques plenes de rocs). En tres dies de caminada ens trobàrem ben poca gent (descomptant Sant Jaume i la Pobla): un pastor amb un ramat al Joc de Pilota, un matrimoni de pagesos amb un Santana, uns currantes esmorçant ens uns tallers semiabandonats de l'Asland i la gent que ens va deixar dormir al paller de La Pardinella de Gavarrós. Curiosament eren llocs on una desena d'anys enrere encara hi havia molta activitat humana. Mig engolits pel bosc trobàrem mines, rails, pilastres de telefèric, vagonetes... records d'una mineria  tot just abandonada.
Però la muntanya ja no és allò salvatge i solitari. La natura era corprenedora a Coll de Pal i més enllà també. Però ja no. La Tossa d'Alp i el Puigllançada també s'han degradat, sobretot la vessant nord, l'obaga, trinxada per les pistes d'esquí.
Ja sé que algú dirà que soc un urbanita que s'ho mira de lluny i què quan de temps hauria aguantat pasturant vaques; i que si no fos per l'esquí i els boletaires ara no hi hauria ningú als pobles. Però bé, jo penso que ens hem flipat una mica i probablement en tot plegat hi havia un punt mig.
Trenta anys després he tornat a Coll de Pal, i certament la presencia humana per bé i per mal és mper tot. Curiosament, però, aleshores no recordo haver vist ni cérvols, ni isards, ni voltors, ni marmotes, i ara sí. Un ramat de no menys de 30 isards als peu del Puigllançada emociona. És estrany. I jo voldria tenir-ho tot.
La Tossa d'Alp el 1956 i el 2016. Potser ens hem flipat un mica.