dimecres, 30 gener de 2008

Roca de la Creu (Ripollès)


Com arribar-hi
Ribes de Freser (Ripollès) es troba a mig camí de la N-152 de Ripoll a Puigcerdà. La Roca de la Creu emmarca el poble per l'est, en la confluència dels rius Rigat i Freser. És fàcil d'identificar des de qualsevol punt del poble perquè en el seu cim hi ha una creu i una senyera.

La singularitat de la roca de la Creu (i entorns) és que és l'únic aflorament de granòfir ("granòfir de ribes") conegut a Catalunya. Correspon al que en origen era la xemeneia d'un volcà de l'ordovicià superior.
Està constituït fonamentalment per quars i feldspat potàssic amb algun cristall de plagiòclasi sòdica i biotita, i té textura microgràfica.
Una altra cosa a destacar és que a la plaça de l'església trobareu un plafó explicatiu de l'esmentat aflorament, cosa molt poc freqüent en patrimoni geològic. S'agraeix aquest detall, tot i que es podria millorar, doncs depèn de com, podríem interpretar que estem davant d'un banyó a lo Hostalric.

dilluns, 28 gener de 2008

Lignits de Can Cabassa (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
Anant de Terrassa a Viladecavalls per la B-120, just al costat de la depuradora, surt a mà esquerra una pista que porta fins a Can Cabassa. Aquesta masia es dedica al compostatge i és fàcil d’identificar per de les oloroses piles de compost situades a mà esquerra de l’aflorament de la imatge.
La particularitat d’aquest aflorament és que és l’únic jaciment conegut de lignit del Vallès Occidental. Fixeu-vos en el cim de la cinglera d’aquesta antiga extracció d’àrids (si voleu tocar-los remeneu pedra on la cinglera talla la pista per on heu vingut) on hi ha un nivell més bigarrat. Correspon a un llentió de sediments lacustres i palustres de com a màxim 7 m, dins de les fàcies distals del ventall al·luvial del sistema d’Olesa-les Fonts (Aragonià inferior – Vallesià). Aquest llentió està format per lutites grises, gresos massius i unes curioses calcàries gris blanquinoses molt poroses i lleugeres. Les lutites contenen abundants restes vegetals i poden arribar a formar capetes de lignit. De fet, els lignits de la cinglera són poca cosa i tenen més potència (entre 0,25-0,5 m) uns lignits que trobareu als tallats del torrent de Gaià, uns centenars de metres riera avall del punt on la pista talla el torrent, però són inaccessibles sense material d’escalada.
Malgrat la seva migradesa foren explotats a cavall dels anys 40 i 50, mitjançant unes mines en galeria avui cegades.

Confesso que aquesta foto te 3 o 4 anys i que no sé com està la cosa: el quant cinturó passarà per Can Cabassa. Casu’m!

dimecres, 23 gener de 2008

Rues de les Costes (Solsonès)

Com arribar-hi
Des de Solsona cal agafar la LV-4241b cap el Port de Comte. Arribats a Coll de Jou cal prendre la pista forestal en bon estat que cap ponent porta al veïnat de Montnou. La pista voreja la vessat sud de massís, i durant tot el seu trajecte, fins el gual sobre la riera de Canalda ofereix una bona vista de les Rues de les Costes i la Garriga Gran que s’aixequen sobre vosaltres.La zona a cavall del Solsonès amb l’Alt Urgell és un autèntic parc geològic a l’aire lliure... i des d’un vista personal, si em permeteu, un dels paisatges sentimentals que formen part de la meva infància i adolescència. Fa 25 o 30 anys arribar-hi des de Terrassa amb un Dyane 6 per estar-s’hi al xalet dels meus oncles de Solsona requeria molta paciència. Però aquells rovellons collits a finals d’agost, aquelles ostrees recollides a grapats a la Rasa del Voluntari o veure entrar en picat les gralles al forat de la Bòfia eren coses que justificaven la marejada.
El temps no passa en va. La urbanització eren quatre cases i l’estació d’esquí era poca cosa. Avui la urbanització no ha parat de créixer, hi ha un camp de golf, les pistes subvencionades d’una estació en que quasi no neva es reguen amb neu artificial i els 4×4 d’anar per ciutat es fiquen per tot trinxant els fràgil sòl dels Prats de Basies. Per sort, encara avui és possible creuar-se amb un isard, un trecalós i molt rarament, amb un gall fer. A veure quan dura.

En futurs post us aniré desgranant les joies de la zona. Per començar un presento les Rues de les Costes i de la Garriga Gran, un rascler destacable desenvolupat sobre les calcàries eocenes de la cinglera de la Costa Gran i que recorda en petit a les Gúbies del Parrissal dels Ports de Beseit. Us recomano que li feu una ullada a l’1:5.000 per veure com és la turmentada topografia del lloc i fer-vos una idea de la magnitud del fenomen. No cal explicar res més: disfruteu d’aquest paisatge càrstic!

dijous, 17 gener de 2008

Pedreres de pòrfir granític al barranc de Sant Bernat (Conca de Barberà)

Com arribar-hi
Des de l’Espluga de Francolí heu prendre la carretera TV-7007 que va a Poblet per Les Masies. Passat aquest veïnat, i just després del travessar el pontent sobre el barranc, a mà esquerra heu d’agafar la pista forestal que va al xalet de la Pena. Al cap d’uns centenars de metres, la pista fa un revolt tancat a mà dreta. En aquest mateix revolt hi ha lloc per deixar el vehicle, i surt un corriol (GR 171-4) paral·lel al barranc de Sant Bernat que porta a les pedreres en uns 20’.
Si en el primer article vaig recordar als meus amics de l’UAB no valdria començar aquest sense recordar els meus companys de doctorat de l’UB: Xavi, Juanjo, Jordi, Conchi... i molt especialment als meus tutors de recerca, en Pous i en Melgarejo, dues excel·lents persones gràcies als quals vaig descobrir dues coses: la primera, fonamental, és que no tenia punyetera idea de res fins aleshores, i la la segona, tots els racons transitables (amb un magnetòmetre a l’esquena) del Bosc de Poblet i rodalies (26 km2). Des d’aquí, una abraçada.
El Bosc de Poblet és ple de perles geològiques que de mica en mica us aniré desgranant des d’questes pàgines. Els substracte del barranc està format fonamentalment per pissarres i quarsites silurianes. Alhora, en aquestes es poden distingir tres formacions de base a sostre:
  • Unitat de Prades. Uns 50 m d’alternança d’ordre mètric de pissares negres i quarsites.
  • Unitat de Sant Bernat. Uns 30 m d’alternança decimètrica de pissares negres i quarsites. Contenen disseminacions i llentions de sulfurs sedexamb platinoids (or, platí, paladi...).
  • Unitat de Poblet. Entre 50 i 80 m de pissarres grafitoses amb nivellets de pirita i marcassita.
El barranc està travessat per un eixam de filons de pòrfir granític en direcció NO-SE, d’entre 1 i 50 m d’amplada que calculo per la pinta que fa tot, s’explotaren fins els anys 80 per a la obtenció d’àrids per trituració, deixant darrera seu un un paisatge de runams i maquinària rovellada. Aquest pòrfirs en si no tenen res a destacar excepte quan entren en contacte amb els cossos estratiformes de sulfurs. Aleshores queden enriquits en disseminacions de pirrotina i encara d’altres sulfur poc comuns, proporcionant algunes mostres força interessants.
Seria convenient restaurar la zona retirant la maquinària i les instal·lacions abandonades i aleshores decidir si el bosc s’ho menja tot, o s’habilita la zona amb fins divulgatius.

diumenge, 13 gener de 2008

Estany d'Ivars (Pla d'Urgell)

Com arribar-hi

Venint per la NII de Lleida a Barcelona, cal prendre a l’alçada de Bellpuig la sortida cap a Ivars d’Urgell. En entrar al nucli d’Ivars, venint del sud, cal estar pendent dels indicadors que a mà esquerra indiquen l’estany, i seguir-los. Al cap d’un parell de quilòmetres trobareu una zona d’aparcament amb un mirador.

A la depressió de l’Ebre, les petites llacunes endorreiques o salades abunden. A diferència de la zona aragonesa, en l’àrea catalana, la irrupció del regadiu suposà la desaparició d’aquestes. Fins l’any 1862, l’estany d’Ivars era un salada, la més gran del principat. La construcció del Canal d’Urgell suposà la reconversió d’aquest espai singular en un reservori considerable d’aigua per a reg. Més tard, a l’any 1951, és dessecà per transformar-la en terres de cultiu; i finalment de nou, a partir del 2006 es torna a una la situació similar a la del període 1883-1951, que no a l’anterior, situació que crec que des d’un punt de vista naturalista encara seria molt més interessant, encara que potser no tant atractiva turísticament parant, que és l’objectiu amb que s’ha dut a terme la “restauració”. Els amants dels ocells (entre els que m’hi compto), si enganxeu el dia, disfrutareu amb aquesta bassa pels ànecs.

Geològicament parlant, el primer que sorprèn de l’estany és que la topografia dels pendents que el limiten és molt més acusada que no pas la d’altres llacunes endorreiques com les de Bujaraloz (Monegres), Sils (la Selva) o el Clot d’Unilla (Segrià). Està clar, dons que no té origen en la deflació. Com és habitual, les entitats que gestionen quest espai no han fet cap esforç per divulgar-ne la gea, i per desgràcia no he trobat bibliografia que en faci referència a la seva gènesi. Em consta que la UdL n’he fet un estudi palinonògic dels sediments. Qualsevol aportació en un o altre sentit serà ben rebuda.

Estació d'Olesa (Vallès Occidental)

Com arribar-hi

L’aflorament es troba al cruament de la carretera B-121 d’Olesa a Vacarisses amb la petita carretera que puja fins l’estació d’Olesa (avui abandonada). Molt a prop hi ha espai per estacionar el vehicles.

Començo aquest bloc amb la fotografia d’un aflorament que de ben segur resultarà familiar i entranyable a generacions d’estudiants de geologia d’aquest país, amb una doble intenció: fer un petit homenatge als meus companys i companys de promoció de la UAB del 92 (especialment a en Xavi , Bítel, Llorenç, Dioni, Juanillo, Tòfol, Tere...); i per altra reivindicar el coneixement del patrimoni geològic com a elements que ha de forment part del la cultura científica de la societat i dels valors naturals del país. Un a reivindicació que impregnarà en tot moment el sentit d’aquest bloc.

Falla o discordança? Així preguntava l’ínclit doctor Obrador als seus alumnes de primer curs any rera any. Després de surrealistes i divertits debats es desvetllava el misteri: una preciosa discordança situada al marge oriental del plec que verticalitza tota una sèrie de materials que abarquen el contacte entre el paleozoic (a la dreta) i els conglomerats quarsítics de la dreta, corresponents a la base del Buntsandstein.

El paquet de bretxes que queda entremig, de no més d’un metre és una autèntica joia, donat que no acostumen a preservar-se aquest tipus de sediments: correspon a un paleosòl d’edat tardiherciniana, de la mateixa edat que els interessants materials volcànics de la franja prepirinenca.