divendres, 17 d’octubre de 2008

Antiga gravera de Can Boada (Vallès Occidental)

Com arribar-hi
L’antiga gravera de can Boada es troba situat davant del camp de futbol Can Boada del Pi, barri terrassenc situat entre la Ronda de Ponent i la serra de les Aimerigues, ja a la perifèria de la ciutat. Entrant a Terrassa des de qualsevol, punt cal prendre les indicacions que menen cap a dita Ronda.

Terrassa és avui una ciutat de 200.000 habitants que fins a les crisis dels setanta i vuitanta estigué dominada per una poderosa indústria tèxtil. D’aquest passat n’ha quedat un extens patrimoni arqueològic industrial i arquitectònic, del qual, el més popular i visible són les altes xemeneies que s’han anar respectant a mesura que les velles fàbriques es tiraven a terra per fer pisos. Paradoxalment, la xemeneia més monumental, la de l’Almirall (63,25 m, la xemeneia amb escala de caragol més alta del món), emblema del perfil de la ciutat no era d’una fàbrica tèxtil: era d’una bòbila. I és que Terrassa tingué també una indústria extractiva i rajolera molt important fins també ben entrats els anys vuitanta del segle passat. Ignoro quantes bòbiles, terrals i graveres modernes hi ha hagut al terme, però pel cap baix, diria que un centenar, de les quals encara en deuen quedar una desena; tres d’elles de grans dimensions: can Misser, la Creu del Conill i el Pla de la Llebre. És del tot injustificable que malgrat aquesta indiscutible importància (al voltant d’aquesta activitat hi ha cognoms de solera burgesa com els Almirall, els Carbonell, els Sagués…) a l’obra en tres volums Història Industrial de Terrassa no se’n dediqui una línia (textilcentrisme?). Això sí: la xemeneia de l’Almirall surt fotografiada un munt de cops.
Aquestes extraccions es beneficiaven (i es beneficien) del importants dipòsits poc consolidats de graves i argiles miocenes i quaternàries que omplen la depressió del Vallès. En el decurs de la seva activitat sovint treien a la llum restes paleontològies que en la seva època causaren sensació i que forniren les col·leccions dels pioners de la geologia local. Avui, moltes han quedat engolides dins el casc urbà condicionant l’urbanisme.
Un d’aquestes explotacions abandonades era la gravera de Can Boada, de la qual n’ha quedat dos curiosos turons testimonis que marcaven la cota d’extracció. Explotaven unes bretxes llimoses grisenc-verdoses de còdols exclusivament paleozoics. Es tracta de materials que corresponen a les fàcies proximals del ventall al·luvial del sistema Terrassa-Viladecavalls (aragonià superior-turolià inferior). Aquesta gravera i el tall que va el tranvassament de la riera del palau permet observar molt bé tota mena d’estructures sedimentàries associades a dites fàcies.
Donada la seva situació al límit al límit del casc urbà és previsible que tard o d’hora quedi engolida pel l’urbanisme voraç. Seria una llàstima que es perdessin aquest dos petits promontoris, elements singulars d’un patrimoni geològic i miner poc reconegut però sens dubte, important a nivell local. La restauració (o ocupació urbanística d’antigues explotacions) no només hauria de tenir en compte criteris paisatgístics, sinó també d’aprofitar, ja que el mal està fet, el valor didàctic de la geologia que ens és mostrada.

2 comentaris:

maria ha dit...

Crec que és molt interessant el que expliques. Havia vist aquests turons que ha quedat de la gravera de Can Boada, però no en sabia l’origen, ara em fixaré en les estructures sedimentàries del voltant. Estic d’acord que seria una llàstima que es perdessin aquests elements singulars del nostre patrimoni.

xavi ha dit...

Ostres Isaac,
doncs sí que hi has treballat en el blog, sí. Va em prometo que intentaré seguir-lo més, que després hi trobo tantes coses noves que no dono a l'abast. Parlant d'això de les bòbiles, tens tota la raó que es tracta d'un tema quasi desconegut i mira que n'arribava a ser de quotidià. Ara em sembla increïble haver viscut una pila d'anys a una casa que limitava amb una bòbila i ben bé al mig del teixit urbà del centre de Terrassa!! Ara a part del nom de la plaça de la bòbila i la del turó de l'argila, ja no en queda cap indici, no?